He pagat 25 euros i en certa manera em sento estafat, com si hagués pagat una subscripció prèmium i resulta que me n’acaben clavant algun, d’anunci, i a sobre, molt mal gestionat. 
El dia 7 de novembre La ruina va arribar a Andorra. Es tracta d’un espectacle conduït per Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes, dos còmics catalans, que consisteix a fer pujar persones del públic a l’escenari per què expliquin, de forma divertida, alguna anècdota ruïnosa que hagin viscut. És una manera sana d’aprendre a riure en comunitat, treure ferro dels problemes i passar una estona mentre ells dos i un convidat reconegut de l'humor o l’art van fent comentaris divertits sobre el fil de cada història. Quan tothom ha acabat, es repassen totes de forma ràpida i resumida, el públic les aplaudeix i es decideix la història guanyadora.
En la nostra edició van pujar cinc persones, una d’elles no va rebre ni un trist aplaudiment durant el repàs final, i no m’estranya. Algú que es dedica a crear contingut va pujar a l’escenari, en principi per sorteig, més que a oferir un relat, a promocionar un llibre. D’entrada, a pocs dels que estàvem allà ens va fer gràcia que pugés un creador de contingut. De fet, he vist un bon grapat d’edicions i en totes passa que quan puja gent que es dedica a treballar en l’àmbit social o en feines de desenvolupament, ciència, l’Ignasi i el Tomàs inverteixen una estona en preguntar coses amb interès genuí per saber-ne més i entendre l’espectador. Hem de pensar que aquest xou es penja a xarxes i que, si bé és cert que, tant els dos conductors com el convidat van ser sempre respectuosos amb nosaltres, prou problemes tenim amb el fet que se’ns associï com a país bressol de youtubers que volen deixar de pagar impostos al seu país com per què en surti un a fer promoció d’un producte propi. La veritat és que ells no només van agrair el tracte rebut, si no que, durant el relat de la persona en concret, es van dedicar a recriminar-li la conducta general des de l'humor i per cada capsot que li feien el públic aplaudia i reia. En primer lloc, perquè el seu relat era totalment inversemblant, ja ho sentireu quan pugin el vídeo. A més, era llarg i tediós i si no és pels comentaris que els altres tres anaven fet haguéssim desconnectat tots. I a propòsit del producte, un llibre que parla sobre plans que es poden fer a Andorra, ni tan sols està editat aquí; va triar una editorial de Barcelona. Jo què sé, ja que puges a viure aquí per pagar  menys impostos, almenys podies haver invertit en el país que t’acull. 
El cas és que els set amics amb qui vaig anar, com molta altra gent, van veure aquest creador de contingut marxant amb els promotors. Són amics, creen contingut junts, i això està bé, tant com viatjar, clar que sí! Ara, cal saber diferenciar les coses, perquè una és l’amistat i el fet de tenir programació conjunta, i una altra és saber estar. Durant l’exposició del meu treball de fi de grau, vaig tallar el fundador de l’escola que es va posar a fer un discurs que no tenia res a veure amb el que tractàvem pel mateix; no era la seva festa. Si des de l’organització féreu sortir el nom d’aquest subjecte exprés, que per com va anar tot plegat era el que semblava ser més provable, no us jutjo, va ser un intent d’ajudar algú afí a vosaltres que no va sortir bé en l’àmbit presencial; errar és humà i rectificar és de savis de cara a propers espectacles. Ara bé, si tot va ser iniciativa de qui crea contingut, penso que hauria de fer una seriosa revisió de la seva actitud general, vist que es va presentar a un xou que ja podia haver promocionat aprofitant la seva mediatització, cosa de la qual tant Tomàs com Ignasi es van queixar mentre van agrair als mitjans nacionals l’atenció i les entrevistes. 
Per la resta, La ruïna, com sempre, un èxit, una gran sort haver-los pogut gaudir a casa nostra, i esperem tots plegats que tornin ben aviat a Andorra!