Són diversos els visitants que ho diuen: Andorra està molt més endreçada i lluent que fa uns anys. Els accessos són millors, l’espai públic s’ha embellit, la imatge ha avançat cap a la d’un país de qualitat. Però aquests mateixos observadors exteriors han endevinat que potser no era or el que brillava sinó llautó, i que darrere d’una bonica aparença la realitat era força magra. I és que potser quan els empresaris diuen que ja no és atractiu venir-hi a treballar vol dir que la situació és especialment complicada. L’economia del país genera més llocs de treball dels que pot cobrir la població resident, diuen, però aquesta demanda no es veu satisfeta perquè no surt a compte deixar el país d’origen per instal·lar-se al Principat. O el nivell de vida és molt elevat o els salaris són massa baixos. O potser les dues coses. Alguns culpen els arrendadors, que es lucren amb lloguers impagables. D’altres a les polítiques turístiques, que potencien el turisme de masses i afavoreixen el posicionament com a destinació de baix preu. I tot això es tradueix a la realitat en un servei de més aviat poca qualitat, pel qual es paguen preus econòmics, sustentat per plantilles amb un baix nivell d’ingressos. En tot cas, i malgrat que es vulgui pretendre el contrari, segueix ben vigent aquella frase que avisava fa anys que no es poden comprar duros a quatre pessetes. I és per aquest motiu que el visitant acaba descobrint en els seus 2,5 dies d’estada que el fons no compleix les expectatives que ha ofert la forma. I aquell país de qualitat que li va semblar percebre es queda només en una imatge.
