No estar a l’altura

És ben cert que durant aquests mesos i mesos de crisi sanitària i econòmica el Govern i també els comuns han intentat solucionar problemes.
Han fet molt, tot el que han pogut i més, durant dies i dies, traient recursos de sota les pedres i improvisaven mesures –ves quin remei– a mesura que les circumstàncies empitjoraven. Però no han fet prou. No pot ser que s’anunciïn expedients de regulació temporal que no s’hagin pagat fins passats mesos i mesos; no pot ser que s’anunciïn ajudes que no arriben de cap manera; no pot ser que alguns col·lectius sanitaris hagin de fer esforços sobrehumans per atendre els pacients i no pot ser que l’Administració es col·lapsi com es col·lapsa i que deixi sense atendre persones en situació d’emergència, bé sigui perquè s’han quedat sense recursos, bé sigui perquè necessiten renovar un permís de conduir que els és imprescindible per treballar i no poden obtenir cita prèvia, bé sigui perquè necessiten renovar uns permisos de residència que posen en perill la seva estabilitat laboral o personal.
No atendre tot això és no estar a l’altura. No dic, insisteixo, que no s’hi hagin abocat esforços i recursos, hores de son i una gran voluntat, però no n’hi ha prou.
Que durant l’any 2020 Càritas Andorrana hagi hagut d’atendre 2.250 persones, un 264% més respecte als anys anteriors i mots altres centenars de ciutadans hagin hagut de passar per Creu Roja a demanar ajuda per sobreviure, una situació que la mateixa entitat troba insòlita, és que al Govern no han estat a l’altura. Potser és tan simple com que, davant la magnitud de tot plegat, no s’hi podia estar. I que som tots plegats, que no hem estat a l’altura.
Tanmateix, en un Estat democràtic i social, un Estat de dret, el poder genera obligacions perquè només es considera legítim quan s’exerceix amb un escrupolós respecte cap a les persones que discrepen de qui l’administra. En aquest escenari d’exercici responsable del poder conferit, les institucions –no pas les persones– s’han de mantenir dins d’una exquisida neutralitat, atès que aquesta neutralitat evidencia les limitacions ètiques i jurídiques que distingeixen el ciutadà del governant.
Per això podem pensar –i dir– que tampoc s’està a l’altura quan en un any i mig des del Govern no solament no es fa la més minsa autocrítica sobre les mancances –acceptables i excusables atesa l’excepcionalitat de la situació– sinó que s’intenta aprofitar totes i cadascuna de les compareixences de premsa per atribuir-se en exclusiva una gestió immillorable. Oblidant sempre els comuns, que han fet molt i han parlat poc.
No es fa autocrítica però es demana silenci i callament perpetus als que gosin plantejar la més petita observació o crítica, sobre els quals cau tot el pes dels negadors d’evidència.
Mentrestant, lluny de les rodes de premsa, les diverses onades de l’epidèmia han estat esgotadores, físicament i també psicològicament, per al personal sanitari de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell i dels centres de salut. També per als metges de capçalera. 
Tot el personal sanitari esperava un canvi radical del sistema de salut, traient les lliçons escaients d’aquests difícils mesos. Però no sembla que es vulgui encarar cap reforma i això genera desencís i cansament. Com també sobta la notícia que a l’hospital hi ha personal sanitari que no s’ha volgut vacunar.
El Govern ho ha fiat tot a uns experts espanyols pels quals sembla que la salut pública es limita a l’epidemiologia. Venen, convoquen reunions, escolten el que diuen els professionals de primera línia de foc i després imposen les seves decisions. Tot plegat: més desencís i més cansament.
Caldria sortir d’aquest ambient de malfiança que afebleix qualsevulla política sanitària. És urgent.