No gaire santa

M’he perdut el concert de C. Tangana al Sónar i, per refer-me del disgust, busco a Netflix un sèrie que em faci oblidar-ho. Vull una distopia, d’aquelles ben terribles, de societats estranyes, amb ritus cruels i lluites apocalíptiques. Costa però al final trobo una història que em fa aturar el comandament: una societat de l’altra punta del planeta, amb uns líders religiosos que van encaputxats i guarnits amb elements molt brillants. En el capítol que veig  hi ha un d’aquests líders enmig d’una cerimònia, que es veu que repeteixen cada setmana, que fa un discurs a la comunitat, però no els parla de la religió que tenen sinó de com ha de ser la seva organització política, de com han de fer les lleis, de com ha de ser la seva vida pública. Acaba el capítol i penso: mira, com els aiatol·làs de l’Iran. 
A Carmen Balcells, traficant de paraules, de Carme Riera, hi ha un apartat central amb fotos de la protagonista. Una és de la festa de (presumpte) comiat de la seva agència (dic presumpte perquè mai es va arribar a retirar de la feina i no va deixar manar ningú més mentre va ser viva) i ella hi apareix vestida de papa de Roma. Explica Riera que Balcells anava precedida d’una col·laboradora vestida de mossèn que anava beneint els assistents: tots il·lustres intel·lectuals i escriptors. 
Balcells va triar vestir-se de l’home que té el poder més irrebatible en aquest món, perquè li ha donat directament Déu; l’home més poderós de la Terra, un rol exclusivament masculí. Ni que sigui de broma, aquí és on va arribar Balcells. I no és poca cosa, perquè si mirem una altra de les fotos del llibre, de les primeres, hi veiem una jove Carmen Balcells amb davantal blanc, servint capellans i convidats en el dinar que la seva família els va oferir amb motiu de la visita al petit poble de Santa Fe de Segarra del bisbe Vicente Enrique y Tarancón. La jove servent va abandonar el davantal per convertir-se en un home de negocis, segons definició de l’editor Carlos Barral.
La seva família es va arruïnar quan tenia vint anys i va decidir no seguir el camí predeterminat: casar-se amb un pretendent lletraferit del poble i ser una bona esposa i mare. Explica que, si hagués estat home, se n’hagués anat al port a descarregar vaixells, s’hauria embarcat cap a l’Argentina i allà s’hauria convertit en Onassis. 
La veritat és que va fer molts viatges a Llatinoamèrica. Va ser una esposa i mare fatal, però, en canvi va tenir un paper maternal i clau, la Mamá Grande, amb els seus escriptors: va canviar el sistema de drets d’autor –fins aleshores, els autors estaven esclavitzats pels editors– va aconseguir que alguns poguessin ser professionals, i va impulsar el gran moviment comercial i editorial del boom amb el seu estimat García Márquez com a bandera. 
Riera construeix una biografia acadèmica, amb moltes fonts i cites i notes, una mica freda a vegades. Més que l’escriptora hi trobem la professora de literatura. Diu que Balcells li va encomanar que la fes santa, però no ha anat tan enllà i ha retratat la dona important, generosa i brillant, però també dèspota i arbitrària.