Ens escandalitzem moltes vegades per episodis d’inhumanitat que tenen lloc als carrers de les grans ciutats normalment. Em refereixo a gestos senzills que no es fan i que si s’haguessin produït podrien haver alleugerit les càrregues de persones que per les circumstàncies que siguin necessitaven l’escalf d’algú. L’últim, qui sap si ho és però és el que ens ha arribat, és el d’un fotògraf francès de més de 80 anys que va caure a la via pública i va morir de fred sense que ningú dels que passaven pel seu costat aixequés un dit per donar-li un cop de mà. N’hem sentit o conegut d’altres, de casos com aquest: la senyora atracada al metro que queda a més estesa a terra i a qui ningú és capaç d’acostar-se, per exemple. I no, segurament no cal buscar maldat, ni premeditació, ni tenir una ment recargolada, no; sinó simplement distracció, presses, despreocupació òbvia per un desconegut... Indiferència, al cap i a la fi. I aquí sí que em vull aturar: en la indiferència que ens torna trossos de gel, no tan amables com el de la gran escultura del Pas de la Casa. De fet, aquell s’ha deixat modelar per les mans d’artistes, mentre que nosaltres avui en dia no ens deixem fer per ningú, soc jo o com a molt nosaltres dos o tres o quatre si tenim fills i ens avenim, la resta ni tenen res a dir, ni a suggerir, ni molt menys a corregir. Som petits perfectes que molts cops només tenim als llavis: “no sap vostè amb qui està parlant”. I, és clar, dic jo, no ho sé, disculpi la meva ignorància. El cas és que no vull ser indiferent, no vull ser un tros de gel que no es deixi treballar. Vull passar pel teu costat i donar-te un cop de mà. Som-hi!
