Aquests dies, impactat per les imatges dels efectes de la dana al llevant espanyol, recordava que quan impartia l’assignatura de geografia als alumnes de batxillerat, una de les primeres lliçons era fer-los prendre consciència que vivim en un país de muntanya, amb tarteres inestables, canals d’allau, torrents i rius que es van obrir pas a les valls glacials molt abans que nosaltres decidíssim construir-hi cases. Els posava vídeos dels aiguats de l’any 1982, de la caiguda de blocs rocosos a les solanes i del súmmum de la ignorància i l’ambició al Pirineu: el càmping Las Nieves de Biescas. Es va desviar un torrent i es va permetre la instal·lació al con de dejecció de les aigües. El resultat: vuitanta-set morts l’estiu del 1996. El judici no va servir per depurar responsabilitats i, el que és pitjor, ningú en va aprendre res –ni tan sols de la toponímia, que dona pistes antigues i fiables– perquè, anys després, a la capital aragonesa es va construir un col·legi en un lloc anomenat Barranco de la Muerte (el juliol de l’any passat, a causa d’una torrentada, no hi van morir un munt d’alumnes perquè eren vacances).

Desespera que, arreu, la gent es queixi, reclami solucions però després voti els polítics que promouen els rumors falsos, l’especulació urbanística i neguen el canvi climàtic (o li donen la benvinguda perquè farà més llarga la temporada turística). I em desespera la utilització d’eslògans com "Només el poble salva al poble". La solidaritat està molt bé, però a mi em sembla que només ens salvarem si fem cas de la ciència i votem a persones preparades i honestes.

A Andorra queda molt per fer. Cal planificar la gestió de l’aigua, dels residus, de la (manca de) neu i de l’espai escàs en un escenari de canvi climàtic que s’ha accelerat de manera exponencial. S’ha d’acabar i s’ha d’actualitzar el mapa dels riscos naturals i evitar que els interessos espuris el modifiquin. No voldria equivocar-me però, fa uns anys, la línia vermella de la zona no edificable al carrer Gil Torres de la capital passava pel mig de la calçada i a la banda de muntanya no es podia construir. Algú va moure aquella línia? Qui? Quan? Perquè va aparèixer un projecte d’urbanització i les màquines van començar a treballar-hi, fins que el mes de març d’enguany va baixar un roc enorme de la tartera fins a l’obra. També, si no vaig errat, l’antiga Clínica Santa Coloma quedava en zona no edificable i ara s’està treballant intensament a la tartera. Es vol tornar a utilitzar l’edifici? Per fer-hi què?

Us recomano seguir aquests dies el mestratge de Fernando Valladares, professor i investigador del CSIC –a qui, per cert, un munt d’energúmens insulten i amenacen cada dia a les xarxes socials– que explica com podem contrarestar les teories dels negacionistes del canvi climàtic i aturar l’ambició dels espavilats que només busquen omplir-se les butxaques: amb molta pedagogia i paciència, amb una mica de por pel que ens pot caure a sobre i amb algunes dosis d’esperança. Diu també que un polsim d’humor, ben administrat, ajuda a suportar el present i les perspectives de futur. Jo us aconsello l’esquetx del Polònia en el qual apareix el president Mazón nomenant un torero per a dirigir les emergències climàtiques "porque hay que capear el temporal".