Sempre dic que em costa explicar la meva feina en una sola frase. Quan algú em pregunta a què em dedico i responc que faig òpera, festivals o projectes amb una orquestra, sovint arriba aquell silenci estrany que només es trenca amb un “ah, que interessant”. Jo somric, perquè sé que el que faig no hi cap en una resposta curta. No és només una professió; és una manera de viure.
A casa, durant molts anys, hi havia una definició molt més clara: dedicar-se al món de la faràndula era una manera força directa de passar gana. Els meus pares ho deien amb amor i amb una lògica impecable. Volien estabilitat, horaris normals, una vida sense massa sobresalts. I, vist així, no els faltava raó: maletes constants, temporades lluny de casa, calendaris impossibles i una professió que viu sempre al límit. Però també és veritat que hi ha riqueses que no surten al compte corrent.
Em costa pensar com he arribat fins aquí. De petit la música sempre estava al meu voltant i sempre m’atreia i em fascinava. Però no vaig imaginar mai que formaria part de la meva vida de manera tan intensa. Recordo escoltar incansablement la banda sonora de West Side Story i recordo haver descobert El amor brujo de Manuel de Falla en un disc que rondava per casa. No sabia que acabaria dedicant-m’hi ni que un dia aquesta música marcaria l’inici d’una nova etapa de l’ONCA a l’Auditori Nacional d’Andorra a Ordino. Aquest dissabte, quan torni a sonar, sé que hi haurà un moment que miraré enrere i pensaré que el camí –amb tots els seus riscos– ha valgut molt la pena.
Bona part d’aquest camí passa fora del país, als teatres d’òpera i a les sales d’assaig on conviuen llengües, caràcters intensos i molt de talent. És un món exigent, vibrant, que no et permet acomodar-t’hi mai. Cada producció és un repte nou, cada equip humà una descoberta. Però el veritable luxe no és treballar lluny, sinó poder tornar. Tornar a casa i utilitzar tot aquest aprenentatge per fer coses aquí. Soc un romàntic.
Per això, quan parlo del ClàssicAnd i ara de l’ONCA, no penso en dues realitats diferents, sinó en una mateixa idea: fer créixer Andorra a través de la cultura. Un festival que ens connecta amb el món i una orquestra que dona continuïtat, arrelament i futur al nostre teixit musical fent part d’un mateix impuls. Poder convidar artistes que emocionen els grans escenaris i veure’ls compartir música amb els nostres músics, sentir el públic emocionat i orgullós, és una experiència que et reconcilia amb totes les hores invisibles que hi ha darrere de cada projecte.
Perquè la cultura no és només entreteniment. O, si ho és, és l’entreteniment més seriós que existeix. Ens fa pensar, ens fa sentir i ens fa millors. Ens obliga a aturar-nos en un món que va massa de pressa i ens recorda que escoltar —de veritat— és un acte gairebé revolucionari. En un país petit com el nostre, cada concert és també una declaració d’intencions: volem ser més sensibles, més oberts i també més conscients.
Hi ha dies de cansament, de dubtes i de decisions difícils. Segurament els meus pares continuarien patint si veiessin segons quins calendaris. Però després arriba aquell instant en què s’apaguen els llums, el públic calla i tot està a punt de començar. I en aquell silenci hi ha alguna cosa que ho justifica tot: el camí fet, les persones que hi han cregut, l’equip al teu costat i la gent que es reuneix per compartir una experiència única.
Al final no sé si aquella decisió de dedicar-me a això era gaire assenyada. Però sí que sé que cada vegada que torna a sonar la música entenc que no hauria pogut fer res més.