No hi ha justícia sense llibertat

Recordo les primeres manifestacions del col·lectiu LGBTI a Andorra, ara fa 20 anys. Estàvem cagats. Es podia palpar el rebuig i l’estigma. Si bé queda camí per recórrer, avui dia cal reconèixer que les coses han canviat substancialment. Això és el que vaig pensar quan, fa uns dies, vaig veure un cartell sobre la LGBT-fòbia a la parada de bus. És una victòria, però una victòria agredolça, perquè encara existeix opressió i prejudicis envers altres sexualitats.

Algunes veus, en nom de la lluita contra els abusos sexuals, proposen infantilitzar els adolescents augmentant l’edat de consentiment sexual als 15 anys. Em pregunto què se suposa que haurem de fer amb els nois que tenen sexe abans dels 15. Enviar-los a la presó? Portar-los al psicòleg? Donar-los una bona esbroncada a casa? No! Els adolescents han de poder decidir sobre el seu propi cos, especialment en una etapa de la vida on tenen les hormones a nivells estratosfèrics. Tota persona hauria de tenir el dret de decidir quan i amb qui tenir la primera relació sexual (sempre que l’altra persona també vulgui, i amb el benentès que no tenir relacions és una opció perfectament vàlida).

En particular, què passa si un adolescent se sent més còmode i segur tenint la seva primera relació sexual amb un adult? Dir que adolescent + adult = abús és una generalització absolutament inacceptable. Com en qualsevol acte sexual, cal avaluar-lo en tot el seu context. L’edat és un factor a tenir en compte, però ni de bon tros l’únic, donat que l’interès instintiu per la sexualitat sorgeix a edats molt diferents depenent de l’individu. En una relació entre un adult i un menor convindria formular-se aquestes preguntes: la relació és a iniciativa del menor? Aquesta iniciativa és explícita? L’adult és algú aliè a la unitat familiar? La relació es fa en condicions de respecte, seguretat i privacitat? I en edats preadolescents, la relació està prèviament supervisada pels pares o tutors? A més a més, caldria distingir entre la sexualitat i la sensualitat (per bé que aquestes dues paraules s’assemblin, no són pas el mateix). Només quan es té en compte tot el context en el seu conjunt es pot analitzar de forma justa una situació.

Què podem fer per lluitar contra els abusos? Limitar la llibertat dels joves no em sembla efectiu, i de fet és contraproduent. Podríem augmentar les penes per als abusadors, i alhora definir de forma més clara en la legislació quins són els criteris per avaluar un consentiment. Però la mesura que crec més efectiva és crear un entorn on els fills no se sentin prejutjats ni limitats en el desenvolupament de la seva sexualitat. Un entorn que no censuri el sexe, sinó que promogui parlar-ne a totes les edats, i des de tots els vessants (el vessant del plaer, el vessant de l’abús, etc.). Si ho aconseguim, això farà que els joves estiguin millor capacitats per reaccionar, i se sentin còmodes per parlar amb els seus pares i mares d’allò que els passa. Això seria una eina potentíssima contra els abusos sexuals.

En resum, establir criteris i procediments per definir com s’articula el consentiment d’un menor en una relació amb un adult, ens permetrà recollir de forma més fiable, i respectar, la voluntat pròpia del menor. Això no obstant, prohibir de forma generalitzada les relacions entre menors i adults em sembla quelcom que se situa molt més en el costat de la repressió que en el de la protecció. En definitiva, no veig a qui beneficia el fet d’impedir tenir relacions a aquells que decididament sí que volen tenir relacions.

Ens cal més debat sobre temes relacionats amb la sexualitat. Un debat centrat en la racionalitat, la dignitat, i la justícia. Un debat sensible amb les diverses realitats existents en la nostra societat. Un debat lluny de les generalitzacions, el nerviosisme, i les reaccions viscerals.