El 1974, l’artista sèrbia Marina Abramović protagonitzava a una galeria napolitana una performance tan brutal que encara ressona avui en dia. Es va plantar a l’espai i al seu costat va ordenar sobre una llarga taula un total de setanta-dos objectes, en una gradació que anava des d’aquells que són amables –mel, perfum, una ploma– fins als que serveixen per agredir, des d’agulles i un fuet a una navalla d’afaitar. Fins i tot una pistola, amb una bala (presumiblement autèntica) al costat de l’arma. Ella es va quedar palplantada, mirant al buit, disponible perquè el públic –gent d’hipotètic alt nivell social i cultural– emprés sobre ella les diferents eines.
D’entrada, els presents van reaccionar amb timidesa, però així que algú va fer el primer pas es va obrir la veda i van començar a martiritzar-la: li van clavar agulles, li van fer un tall al coll, la van carregar com un cos inert i, en tal frenesí de violència, un home va finalment carregar la pistola, la va posar a la mà de l’artista i va fer que s’apuntés contra el seu coll. Si algú no arriba a intervenir, hauria premut el gallet?
Desgraciadament, queda palès allò que Abramović s’havia proposat d’investigar: com és de superficial la pàtina de civilització que ens recobreix i com de ràpidament s’esvaeix.
L’experiment avança aquest horror que hem conegut, de gent presumptament honorable, dignes ciutadans que paguen els seus impostos i segurament reclamen els seus drets, participant en caceres humanes. Pagant per matar. Assassinar un nen apujava el preu. La notícia ha passat fugaçment i no s’entén com no estem tots al carrer exigint conèixer-los a tots, noms i cares de la infàmia. No tenen l’excusa de malaltia mental, ni tan sols la de l’eficient funcionari nazi. És el mal, la perversió, l’instint criminal gratificat. No hi ha prou Guantánamo per a ells.
