Amb aquest, ja són 58 articles a través dels quals he expressat la meva opinió, i diria que en cap moment he parlat de política. Almenys de manera directa. Aquest no serà l’excepció.

Com ja sabran soc argentí, i allà és obligatori votar, encara que a la pràctica no passa res si no ho fas, com gairebé qualsevol cosa que implica que un factor de l’equació hagi de fer respectar la llei. Com deia, no passa res si no votes i conec més d’un exemple per corroborar-ho. El país és així. Tinc la temptació de dir que funciona així, però no crec que aquest verb sigui l’adequat.

S’acosten les eleccions (aquí i a Espanya) i m’agradaria reflexionar sobre una qüestió que no acabo de comprendre del tot. Entenc que el fet d’anar a votar sigui un exercici de dret i no d’obligació, com al meu país, però em pregunto si la gent és realment conscient del que significa anar a votar i triar els seus representants.

Conec més d’una persona que es queixa cada dia de la seva vida –sobretot durant quatre anys– i després es vanta d’expressar el seu desacord no anant a votar! No ho entenc, sincerament. Sabran disculpar la meva ignorància, potser em falten alguns centenars d’anys de cultura democràtica a l’esquena.

Això sí, aquestes mateixes persones després omplen les places o, en aquest cas, les avingudes –depèn de com preparin la Diada aquest any a Barcelona– i es posen llaços grocs o del color que toqui. També els he vist fer soroll a alguna cassolada. Però això no va d’independentistes o unionistes. A la resta d’Espanya succeeix una cosa similar. La gent es posa les mans al cap –lamentablement no tota– quan veu que l’extrema dreta irromp a tot Europa, però després mira les coses passar des del sofà i clama al cel perquè algú li expliqui com és que Rajoy va treure majoria absoluta.

De debò? Sí. I segueixo sense entendre-ho, perquè si hi ha alguna cosa que em va demostrar l’experiència és que l’únic moment on les persones poden fer quelcom perquè les coses canviïn és a les urnes. Les manifestacions fan soroll, i a vegades molt soroll, però l’endemà, tot segueix igual.

Llavors... no passa res si no es vota? Ho dubto molt. El meu pare em va dir una vegada “cal anar a votar. És molt important. Una generació sencera va morir perquè tu puguis votar”. Parlava, és clar, de la que va patir la dictadura. Però en un país com Espanya, que va tenir 40 anys d’aquesta mateixa dictadura, sembla que això no influeix gaire. Haurien d’estudiar una mica més d’història per no repetir-la.

I aquí què passa? La gent votarà o després es farà creus i es queixarà del resultat tot i saber que per un sol vot un partit es pot emportar tota la representació? No em contestin, crec que conec la resposta, encara que segueixi sense entendre-la.