No vull que arribi el dia i que no em reconeguis després d’haver-me donat la vida i formar-me com a persona i compartir-la totes dues juntes. Després de tantes i tantes experiències viscudes. No vull que arribi el dia en què tot allò que has creat sigui aliè a tu, i que els teus nets siguin éssers estranys quan ara són el que més estimes. No vull que arribi el moment que les paraules no tinguin cap sentit i que em miris als ulls i no sàpigues qui soc. Aquell dia no ha d’arribar, perquè aleshores serà la fi d’una vida, de la teva, de la nostra, perquè la complicitat haurà acabat i el sentit del paper de mare que protegeix la filla haurà mort. No vull que arribi el dia que hàgim d’intercanviar-nos els papers. No. La màquina de l’ésser humà, diuen, és perfecta. Tots els òrgans del cos pedalen amb harmonia. Aleshores arriba un dia que aquest engranatge perfecte ja no ho és i comença a fallar alguna cosa. Una part d’aquell cervell que t’ha donat la racionalitat que tant t’ha caracteritzat, de sobte s’atrofia i te la pren, te la roba. I tot canvia. Igualment, saps que si arriba aquell dia no plorarem. Les llàgrimes ens mullaran per dintre, com han fet sempre. Riurem com ja ho fèiem amb ta mare. “Perquè la vida és un tango i qui no el balla és un boig.” Aquesta era la seva frase favorita. Sempre la deia rient. Així que ens tocarà ballar-lo, amb inconsciència, però el ballarem i plantarem cara a tot el que la vida ens depari. Sempre ho hem fet. Perquè volem que la cadena de la bici continuï rodant, però si arriba el dia, serem aquí per afrontar-lo. Ens posarem talons i deixarem que soni Por una cabeza, de Carlos Gardel.
