No jugarem a la Play

Vam començar el setembre amb el dubte i la por sobre les escoles i acabem desembre amb les escoles obertes. I això no és poca cosa. I això és molt positiu. I potser toca reconèixer la feina quan es fa bé, en lloc d’escopir bilis per les xarxes en un caos de vanitat i d’amargor.
Els no-delinqüents vigilats per les policies, els potser malalts asimptomàtics fins a la prova de la setmana que ve, ara tenim més feina. Ens hem convertit en ciutadans marejats/atabalats/confosos per les consignes de la Generalitat, consignes que varien cada setmana i que sempre van acompanyades de l’amenaça que, si les xifres no milloren, seran mesures més dures i restrictives. Som ciutadans constantment renyats i avisats que no jugarem a la Play. Les normes de mobilitat divulgades divendres són un festival de la lletra petita i la burocràcia de despatx barceloní.
 Tinc una amiga que ha perdut completament el senderi i deambula amb el seu cotxe per la comarca de l’Alt Urgell; delira, posa Ponts al GPS, després Cambrils, i en realitat va direcció Sort. Si algú la para, diu que no té grup bombolla, que l’ha perdut travessant Adrall. Pobra.
Sort que encara queden coses maques, com la carpeta Hi floriran grandalles, que Manel Gibert, Txema Díaz-Torrent i Editorial Andorra han regalat a Sergi Mas i a tots els seus seguidors amb ocasió dels seus 90 anys. Làmines antigues, tradicionals, làmines oníriques, modernes, blanc i negre i color, una ploma que treballa finíssim, una imaginació desbordant. Gibert, Díaz-Torrent i l’Àngels Xandri han muntat les carpetes a mà, com ha fet sempre la feina Sergi Mas, hi ha imprès amb un tampó els títols de tinta de la portada, les han tancat amb la goma negra i les han repartit per tot arreu. Artesans com ell. Tot un regal.
Sort que queden anàlisis com Aproximació a la política cultural d’Andorra, que acaba de presentar Toni Gibert, publicada per Govern i la Fundació Julià Reig. Ha aparegut fa pocs dies, impossible haver-lo llegit encara, però fer una radiografia de la política cultural sembla imprescindible, important, per pensar un futur cultural, si és que hi ha voluntat de fer-ho.
De Gibert –Toni, no Manel– em quedo amb un tuit, també recent, que sembla un poema: “Nadal és aquella època on totes les butxaques de la meva roba fan olor de mandarina”. Malgrat tot, per sort, les meves butxaques aquests dies també fan olor de mandarina i espero que el dia 25 facin olor de molts bombons que haurà cagat aquell tió del menjador. Bon Nadal.