No mireu a dalt (amb espòilers)

Va haver-hi un temps en què solia pensar que era pessimista, fins i tot més del que m’hauria agradat acceptar. A mesura que vaig anar creixent, vaig entendre que em trobava més còmode sentint que era realista i que intentava no deixar-me portar pels corrents, molt sovint massa optimistes i que per consegüent emmascaraven la realitat. O sigui, que prefereixo creure que Murphy tenia raó quan va escriure la seva llei, a pensar que Déu proveirà, bàsicament perquè per a això primer hauria de ser creient. I en aquest exercici de realisme en el qual intento viure, fa alguns dies vaig tenir la sort de veure la que, al  meu entendre, és una de les pel·lícules d’aquest 2021 que ha acabat. I no és una altra que No mireu a dalt. Disfressada de comèdia que no fa riure –serà per això que a molta gent no li ha agradat?–  aquest film és una sàtira descarnadament àcida, però sobretot, és un reflex absolutament real de la nostra vida diària. Potser és per això que polaritza tant la crítica. Perquè aquesta història ha aconseguit que hi hagi gent que l’estima i l’odia a parts iguals.
El que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el seu guió, extremadament intel·ligent, on cada línia de diàleg i pràcticament cada cosa que fa cada actor, està perfectament pensada en un exercici de sarcasme que hauria de fer-nos vergonya. Perquè la pel·lícula fila tan prim en les nostres contradiccions i ridiculeses com a societat, que veure-les en una pantalla hauria de fer que ens sortissin tots els colors alhora. De fet, podeu canviar l’asteroide per la Covid i en lloc de veure una pel·lícula us donarà la sensació que esteu navegant a Facebook o Twitter. Perquè es tracta d’això, de molta gent –o no tanta, però fan molt soroll?–, que nega la ciència i els seus descobriments fins a donar-li i tot l’esquena. I així estem. Per descomptat que la pel·lícula també reflecteix la cobdícia i els interessos polítics, que per ser tan comuns ja fins i tot semblen normals. Però sobre totes les coses, ens radiografia tal com som: una societat supèrflua que cada dia que passa es mira menys al mirall i se centra més a buscar la palla en l’ull del veí que la biga en el propi. Perquè per a això fa falta autocrítica. I així, generem divisions i disputes, fins i tot on no n’existeixen, només per a poder dir que tenim raó en alguna cosa, encara que per descomptat, no tinguem ni idea del que estem dient. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha tants metges ni científics entre la població. Però d’això es tracten les xarxes socials. A opinar que s’acaba el món. Benvinguts al segle XXI! I a qui no li agrada, es queda fora del sistema, passaport Covid inclòs.
Però com diu la famosa frase... “És el que hi ha”. Així que, a queixar-se menys i a acostumar-se més, que la cosa no pinta que vagi a canviar.
Ja us he dit que a la pel·lícula, l’asteroide al final extingeix el planeta? Doncs això... Benvinguts al segle XXI.