Fa un any, escrivia en aquesta secció un article sobre la mort, més ben dit, sobre la poca consciència de la mort amb la qual ens esforcem a lidiar cadascun dels nostres dies. La frase llatina Memento mori significa recorda que moriràs, i faríem bé de fer-li una mica més de cas, però no des d’un punt de vista negatiu ni pessimista. No és la meva intenció anar per aquest camí, encara que els que em coneixen saben que em costa. La idea que els vull transmetre té un altre sentit.
Mireu, la realitat és que una de les poques coses que sabem que passaran és que, com a éssers mortals que som, morirem. Llavors, què podria passar si som conscients d’això d’una manera molt més natural, en lloc de donar-li l’esquena, com si no sabéssim quin serà el final d’aquesta pel·lícula que anomenem vida? Perquè el que em passa a mi des de fa poc temps, és que el simple fet de dir-me a mi mateix que al final em moriré, fa que ho relativitzi tot. I què passa? Que em preocupo moltíssim menys per les coses que no són importants, que la primera reacció no és fer una bola de neu de qualsevol circumstància, i que m’ocupo dels problemes o qüestions realment transcendents que apareixen. Un gos borda? Ja callarà. Un veí fa soroll? Ja s’adormirà. I no. No es tracta de passar de tot, sinó de no gastar energia en el que no ho mereix.
Perquè, en definitiva, la vida és una de sola i, amb els anys, un s’adona que probablement és més curta del que pensàvem. I si resulta que és llarga, es passa tan de pressa que, per al cas, la sensació que es dilueix entre els dits és la mateixa. Llavors, com diu una altra frase llatina... carpe diem. Aprofita el dia. Que més tard o més d’hora ens adonarem que la majoria de les coses es poden englobar en una cosa molt simple: no n’hi ha per a tant. I si ens acostumem a entendre que l’única cosa a la vida que no té solució és la mort, potser aprenem a viure d’una manera més relaxada i deixant descansar la nostra ment, que la major part de les vegades ens passa el mateix que a Winston Churchill, que deia això de “m’he passat la vida sencera preocupant-me per coses que no van succeir mai”. Al final, relativitzar és alliberar-se i estar centrat i amb el cap fresc per a les grans qüestions, les que sí que importen, que segurament estan lligades a la salut, les relacions personals i tot el que no es pot comprar amb diners. I a viure que són dos dies. I recordeu, la perspectiva ho és tot, i una frase que sembla una fórmula de física: tragèdia+temps=comèdia. Els que alguna vegada han tingut un desengany amorós l’entendran. La realitat és que en fem prou amb els dits d’una mà per a comptar les grans qüestions existencials que ens haurien d’afligir. I per la resta... no n’hi ha per a tant.