El 2020 és l’any del coronavirus, dels hospitals a punt del col·lapse i els aplaudiments a les vuit del vespre. El 2020 és l’any de les mascaretes, l’hidrogel i el metre i mig de distància. L’any de les residències tancades a les visites, les morts sense comiat i els enterraments restringits a tres persones. L’any del confinament, del teletreball i les classes en línia. L’any del paper de vàter, la farina i el llevat. La cultura segura, però tancada. Els viatges cancel·lats. La família que no pots veure en mesos perquè viviu en municipis diferents, en comarques diferents, en països diferents. L’any de Zoom, Jitsi i Hangouts, de les cerveses virtuals amb els amics. 
El 2020 és l’any de la mort a trets de Breonna Taylor. L’any de l’assassinat de George Floyd. 8 minuts i 46 segons. I can’t breathe. L’any del ressorgiment del moviment #BlackLivesMatter, de denunciar un racisme estructural que no, no ens enganyem, no és exclusiu dels Estats Units. L’any que hem descobert que, a Barcelona, la guàrdia urbana també dispara. Sense sostre polonès. Sense sostre sense nom. Els desnonaments continuen mentre hi ha un toc de queda que no permet que ningú sigui al carrer a partir de les deu de la nit. A casa nostra, rai. S’alcen torres al centre mentre trobar un pis decent a un preu raonable es converteix en una odissea. L’any 2020 és l’any en què s’ha creat l’Institut Nacional de l’Habitatge.
El 2020 és l’any d’un pont del Pilar ple de turistes a vessar, com sempre, i un pont de la Puríssima amb les avingudes buides, com mai. Les pistes d’esquí no han obert. Els francesos de l’Arieja i els Pirineus Orientals fa quinze dies que poden venir a comprar. Els catalans de l’Alt Urgell ho poden fer des d’aquesta setmana. Els altres catalans van perduts llegint el DOGC.
L’any 2020 és l’any que hem après què és un ERTO i que, tot i viure al món privilegiat, havíem de triar entre la salut de les persones i l’economia. L’any que hem sabut què és una bombolla, què són les gotícules i els aerosols. L’any que hem conegut els gats del ministre de Salut. L’any dels testos i, atenció, l’any que Forbes ha posat Andorra com a exemple davant dels Estats Units. PCRs, TMAs i testos d’antígens a tota la població. Digues tres vegades seguides hidroxicloroquina sense entrebancar-te. 
El 2020 és l’any en què Trump ha perdut les eleccions i una part del planeta, malgrat el coronavirus, ha respirat. Al desembre la vacuna s’ha començat a repartir i els científics confien que serà eficient malgrat la nova soca detectada al Regne Unit. I a Sud-àfrica, tot i que se’n parla menys. De fet, es parla menys de tot el que no sigui la Covid-19. Acaba l’any i comencem a veure la llum al final del túnel.
L’any 2020 és l’any en què Andorra ha perdut Antoni Morell i Òscar Ribas. Reivindiquem-ne el llegat. L’any en què tantes famílies han perdut éssers estimats. 
L’any 2020 és l’any que volem deixar enrere. L’any 2020 és, en definitiva, un any que no podrem ni hauríem d’oblidar.