Admiro profundament dues novel·les de Jaume Cabré. Les veus del Pamano és una de les meves obres preferides de la literatura catalana, l’he llegit quatre vegades, potser cinc. Tema important, personatges potents, estil de qualitat, emoció i ritme, intriga i sorpreses. Trobo que Jo confesso és una catedral de l’estil i la tècnica, tinc marcat i subratllat el fragment que comença amb la veu d’un inquisidor medieval i acaba amb els pensaments d’un militar nazi. Tot en un sol paràgraf, amb el lector arrossegat amb la boca oberta. Magistral. 
He visitat Sant Pere del Burgal per Jaume Cabré i n’he admirat la intel·ligència i qualitat humana –senzill, proper, amable– durant una entrevista que vam fer-li amb Manel Gibert per a Portella. El 2013, fins i tot vaig anar fins al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per escoltar la seva xerrada inaugural del festival literari Kosmopolis. 
Per això no entenc què és Perseguits pel foc, que ha publicat aquest any, que vaig comprar fidelment per Sant Jordi i que he abandonat a la pàgina 100. Cada cop em costa menys deixar un llibre que no m’agrada. Cada cop em costa menys llençar un llibre, un fet que abans trobava que era un sacrilegi o acte prohibidíssim.
La pàgina 100 és un bon límit.  I amb Perseguits pel foc m’ha costat fins i tot arribar fins aquí: un tema intranscendent, una barreja insuportable de personatges humans i d’una família de porcs senglars, desencaixada i inversemblant, un estil que no té res a veure amb l’anterior de l’autor, simple, sense cap element personal, una història avorrida i enervant. M’ha fet pensar en les últimes obres de García Márquez, novel·les menors i breus, impròpies d’un geni com ell. 
Tinc una mala ratxa, amb novel·les i obres que se suposa que han de ser la bomba, que ocupen llocs importants a les llistes dels més venuts i que he tingut seriosos problemes per acabar en les últimes setmanes. M’ha passat amb Reis del món, de Sebastià Alzamora, escriptor de solvència contrastada, excel·lent poeta i articulista. Les converses i la relació entre Joan March, contrabandista, financer, puntal de Franco, i Joan Mascaró, traductor i divulgador del pensament místic hindú, acadèmic i investigador, no han tingut prou ritme ni interès per deixar-me passar de la pàgina 236, on hi ha clavat el punt de llibre, sospito que per sempre més.
Sí que he arribat al final del recull de contes Calvacarem tota la nit, de Carlota Gurt, premi Mercè Rodoreda 2019, però m’ha deixat del tot indiferent. Com va dir Juan Marsé –parlava de Maria de la Pau Janer–, s’hi veuen les costures, les fórmules, la intenció. Premi Mercè Rodoreda!? 
La cada cop més evident manca de crítica literària queda substituïda en alguns casos per la intel·ligent promoció editorial, per la insistent promoció a les xarxes, per l’escuma i els focs artificials. Gràcies a aquesta promoció vaig comprar-me La dona efervescent, de Mar Bosch Oliveras, una història sobre la maternitat i les relacions familiars, presumptament humorística i que no dec haver entès, perquè no m’ha fet la més mínima gràcia.