No podem seguir tancant els ulls i tapant-nos les orelles
“No podemos seguir sin tener un amparo para estas personas”. Aquest va ser el missatge desesperat que l’1 de desembre, dissabte passat, va radiar el capità del vaixell pesquer Nuestra Señora del Loreto, que havia acollit dies enrere onze persones que anaven a una pastera a la deriva.
On han passat la solidaritat i l’esperit d’acolliment d’Europa? Què se n’ha fet de les grans proclames d’una Europa generosa, inclusiva i solidària?
Qui vetlla per l’aplicació dels tractats internacionals (dret del mar, dret internacional o dret humanitari)? I dels dispositius europeus de drets humans tant al Consell d’Europa com a la Unió Europea?
Estic esfereïda, dolguda i sobretot molt trista de constatar aquest esperit extremament conservador i molt egoista que impera als estats membres de la Unió Europea.
Ni una sola persona hauria de morir al mar a la recerca d’un món millor!
És cert que les nostres societats occidentals, en crisi, a l’hora d’afrontar dificultats tendeixen a rebutjar el forà, l’estranger, l’immigrant i el refugiat, perquè amb prou feines arriben ells, pobles occidentals, a final de mes. Però, on són els valors de solidaritat, de fraternitat, de llibertat i d’igualtat que l’Europa del segle XVIII, anomenat Segle de les Llums, va anhelar, inspirar i esperonar?
D’una banda se’ns assenyala que la crisi no acaba de marxar, i de l’altra se’ns indica que alguns augmenten els seus guanys de manera exponencial.
I mentrestant, centenars de persones moren dia rere dia a les aigües gèlides del mar Mediterrani, on ja se n’han deixat la vida més de 2.000, i de l’estret de Gibraltar, on se n’havien ofegat més de 400 fins al novembre.
A Andorra, tot i ser un país d’acollida i després de l’experiència dels eritreus del 2006, que finalment es van escapar, hem trigat més de dotze anys a fer una legislació per acollir uns quants sirians.
Però el fet és que malauradament, aquests darrers anys arreu del món, i molt a prop de les fronteres europees, els conflictes i les situacions extremes han estat i són múltiples. Amb, entre altres, dictadures, fam, pobresa, persecucions polítiques, religioses i socials i vexacions a dones i infants! I crec fermament que tancar els ulls, tapar-nos les orelles i mirar cap a un altre costat, ens fa porucs i sobretot covards.
Per això, sentir el missatge desesperat del capità d’un simple vaixell pesquer que va tenir un gran gest d’humanitat i que va recollir i emparar unes persones desesperades que estaven a la deriva, mereix una reflexió acurada.
Estic convençuda que en altres temps i circumstàncies, la crida d’aquest capità hauria tingut una acollida molt més entusiasta i càlida. I és més, potser no l’hauria hagut de fer perquè ja hauria trobat un Estat i un port d’ancoratge per descarregar aquestes persones.
Tant de bo puguem tornar a viure els temps on l’humanisme i la solidaritat eren els sòcols de les nostres societats.