No estic descobrint la sopa d’all si afirmo que les xarxes socials ja fa temps que han envaït les nostres vides i que, fins i tot, han esdevingut eines imprescindibles en el nostre dia a dia. Permeteu-me que insisteixi en aquesta qüestió perquè em sembla aberrant i em té veritablement captivat.

L’altre dia, en un atac de rebel·lia, vaig eliminar el meu Instagram. En aquell moment vaig creure que aquell acte em convertia en millor persona i que em permetria viure la vida amb més intensitat (sí, tot això vaig arribar a pensar). No hi veia el sentit... és cert que pots descobrir coses fantàstiques, o veure llocs increïbles fotografiats de forma brillant. Però quan actualitzava les meves publicacions, passava les hores posteriors pendent de veure quants likes tenia o si algú ho havia comentat. La meva felicitat passava a dependre de la quantitat d’interaccions que era capaç de generar. El meu ego s’inflava o es desinflava en funció del que pensessin els altres. Me’n vaig afartar, simplement. Hores més tard vaig adonar-me que estava passejant pel Facebook amunt i avall sense mirar ni llegir res en concret. Bé, Hèctor, molt bé. ¿Per què no vaig fer el mateix amb aquesta altra xarxa social? Doncs no ho sé. Possiblement per por. ¿Por de desaparèixer? ¿Por de ser menystingut? No ho sé. El meu cap s’omplia d’excuses per no fer-ho: “Va bé per treballar”, “va bé per promocionar els meus projectes”, “va bé per contrastar opinions”... Meh! Excuses i més excuses. El que em va quedar clar és la dependència que tinc de les xarxes socials i la por d’abandonar-les.

El que més em preocupa és l’ús que en fem a l’hora de construir la nostra imatge pública i, per tant, definir la nostra identitat. Jo tinc seriosos dubtes de si la gent es para a pensar en què pot dir d’ell o d’ella allò que publica diàriament. I ho dic en un sentit profund. Involuntàriament, el meu cap classifica les meves amistats de Facebook en funció dels continguts que solen pujar diàriament: els esportistes, els viatgers, els gurmets, els polítics, els graciosos... Lamento reduir les seves identitats a una simple categoria i, malauradament, és possible que això succeeixi a la inversa i jo també sigui reduït a una simple etiqueta. Per tant, he decidit mantenir-me al marge de tot això, deixar de visitar les xarxes cada dia i procurar no fer aflorar els meus prejudicis envers les meves suposades amistats. Això sí, de moment no em veig amb cor de deixar de ser-hi. Suposo que prefereixo ser una etiqueta que caure en l’oblit.