Potser s’està parlant massa del tema, potser tanta exposició mediàtica està generant una reacció contrària a la desitjada i a la que seria esperada en una societat avançada, per solidària, comprensiva i empàtica. I dic això perquè, si un segueix els comentaris a les xarxes socials, i parlo de les d’Andorra, sobre l’accidentabilitat ciclista a les carreteres, molts desprenen una perillosa i sorprenent flaire d’intolerància cap al ciclista.

Primer la mort del ciclista professional Michelle Scarponi i després l’accident, més aviat homicidi, de tres ciclistes a la N-322 a Oliva, van posar al centre d’atenció informatiu el conflicte entre conductors i ciclistes. Conflicte que, d’altra banda, no és nou i de forma tràgica i fins ara silenciosa va deixant un rastre de dolor i impotència entre familiars i aficionats.

Malgrat l’alarma social creada, res no ha canviat, els incidents segueixen succeint amb una inquietant normalitat, com l’atropellament recent de tot un símbol de superació, la del ciclista paralímpic Juanjo Méndez, que desafia les lleis de la física i dels prejudicis socials paternalistes, contagiant vitalitat des d’una fragilitat real, humana.

És cert que l’ús de la bicicleta, tant com a esport i també com a mitjà de transport s’ha tornat a posar de moda durant els últims anys. Més que moda és una resposta a una necessitat real de canvi, de desposseir al cotxe del seu paper com a tòtem social i econòmic. No obstant això, va de la mà de la percepció per part de la població d’un augment dels incidents en què hi ha ciclistes involucrats, però moltes vegades aquesta no respon a una realitat objectiva, més aviat a predisposicions manipulades. Un cop d’ull als comentaris de qualsevol article de premsa sobre qualsevol incident, permet veure els punts de vista polaritzats sobre els ciclistes.

En la major part dels accidents en què es veuen involucrats cotxes i ciclistes, la culpa és del conductor, i aquesta és una realitat objectiva. Encara que alguns ciclistes no compleixen les normes, i es mereixen la sanció procedent, la majoria no són una amenaça. El que és realment preocupant és el discurs distorsionat de culpar el ciclista de tots els mals mundials, gairebé de la mort de Bambi. Ens acusen de no respectar semàfors, stops ni cap senyal ni norma de trànsit, com si fóssim autèntics kamikazes, però no estan molts conductors com per donar lliçons ni ensenyar doctrines a ningú. A més, haurien de fer ús del sentit de la proporcionalitat: una bicicleta no presenta ni de lluny el mateix perill potencial que un vehicle a motor; és la part feble sempre. Per tant, aquest no és el debat, aquesta no és la problemàtica que esdevé mortal sobre l’asfalt. Culpar el ciclista de ser atropellat, envestit, d’estar on potser no el volen, és una autèntica perversió moral.

A part de l’alcohol i les altres drogues, la tolerància social amb el primer és realment preocupant. La principal causa de la mortalitat ciclista és no respectar la distància mínima a l’hora de fer un avançament, que recordem, a Andorra és de 2 metres. El desconeixement de les normes sovint va acompanyat d’una manca de percepció de risc per part del conductor. Aquest és el gran problema. No hi ha més debat que respectar les normes, i per tant s’hauria d’incidir en campanyes tant informatives com de vigilància, s’ha de focalitzar l’atenció en els cotxes i no en les bicicletes.

Encara que no ho sembli, la intenció d’aquest escrit no és obrir noves escletxes entre les dues comunitats, que realment són les mateixes; gairebé tots els ciclistes som conductors. L’objectiu és intentar fer veure que ens hem de deixar de disputes estèrils, que no aportaran cap solució, i centrar-nos en trobar la manera de compartir un espai que ens pertany a tots, de forma segura i responsable. Els ciclistes, que també som persones, no volem ni un company més mort a les carreteres. És responsabilitat de tots.