No sabem res

El pitjor de la Covid-19 és la incertesa. I ara parlo només de la malaltia. Quan agafes una grip, saps que més o menys t’hi estaràs una setmana, que el punt àlgid seran dos o tres dies de febre i suor al llit, potser quatre, que al cinquè ja et començaràs a veure les orelles. Tindràs mal de cap i tos, i en el pitjor dels casos se’t complicarà amb una pneumònia. Fins a la Covid-19 no havíem sentit a parlar de les pneumònies silencioses, que et prenen l’oxigen sense que te n’adonis, les males bèsties.
No saps si t’afectarà el pulmó o la sang. O si tindràs la temuda tempesta inflamatòria, que tampoc no saps ben bé què és, però només amb el nom ja en tens prou per imaginar-te que no porta res de bo. Potser perdràs el gust i l’olfacte. Potser tindràs mal de cap. Potser no tindràs símptomes. Potser...
I si la malaltia en si mateixa ha arribat carregada d’incerteses, deixant perplexes les persones que fa anys que es dediquen a la medicina, la gestió de la pandèmia ha obert interrogants que s’han anat responent per necessitat, però sovint sense saber si hi havia una resposta correcta o si només es tractava de no cagar-la massa. Una cosa sí que s’ha fet evident: la importància de comunicar bé, ja que en la comunicació rau la percepció que tindrà la ciutadania de tot plegat. Allà on uns hi poden veure una adaptació lògica a l’evolució de les circumstàncies, altres hi veuran titubeig. Confiança o descrèdit són a tocar.
Fa uns mesos, a l’inici de la pandèmia, crèiem que l’aturada, per bèstia que pogués ser, tindria una durada limitada i que en un horitzó no gaire llunyà reprendríem la vella “normalitat”, tan criticada i alhora tan enyorada. Somiàvem un Nadal de retrobaments amb la família i els amics, amb aquella confiança un pèl naïf que fins al desembre encara quedaven molts mesos. El Nadal de veritat, en canvi, comença a assemblar-se perillosament al de la pel·li de Tim Burton. És clar que en Jack tenia tota la bona intenció del món, mentre que al coronavirus no li podem pressuposar cap intenció per més que amb les vinyetes còmiques i els perfils creats a les xarxes socials l’hàgim volgut humanitzar.
Ens passem la vida, i com a col·lectiu ens hem passat la història, intentant respondre preguntes. El què i el per què. El com, el quan i l’on. El qui. I just quan ens semblava que teníem més respostes, ens arriben més preguntes. La pandèmia, sens dubte, també ens ha posat un mirall al davant i no tot el que hi hem vist ens agrada.
Diuen que avui, si estan atents, és possible que els infants vegin els Reis d’Orient passejant pel carrer. De manera més discreta que els altres anys, amb mascareta i havent-se fet el test d’antígens. De vegades enyoro la certesa de la meva infància, quan no tenia cap dubte que, una nit com aquesta, els Reis passarien també per casa meva. Però també sé que, en allò que no sabem, hi ha l’oportunitat d’aprendre.