Dimecres va arribar la primavera i es va celebrar el Dia mundial de la poesia. Ui sí, que bonic. Quina oportunitat per a la sensibilitat, la delicadesa i l’exaltació de les flors. Quanta insistència la de les biblioteques i algunes institucions a reivindicar un gènere literari que no serveix per a res, que ningú llegeix, ni ningú valora.
Coneixeu algun nen a qui agradin els poemes? Heu vist mai alguna boca oberta i rialla còmplice davant d’uns versos divertits? No em puc creure que els joves de batxillerat admirin i escoltin amb plaer la veu profunda d’Arnau Orobitg recitant Distàncies com si les forces de la natura es conjuressin totes en aquell lloc: “Et premeré contra l’escorça/ fins que t’hi gravi l’arbre. T’estrenyeré entre les garbes/ fins que et repugi la pell d’espigues.” Ni crec que els puguin agradar les transgressions de Brossa o Casasses.
No calen versos com aquests d’Amic de Josep Dallerès, perquè ningú s’ha preguntat ni es pregunta mai sobre el sentit d’allò que fa: “Aixecar-se el matí/trescar fins a la feina/ i tornar cap a casa/ tot i desfent camí/per a poder demà/ repetir la jornada./ Penèlope teixint/tot el dia penava: arribada la nit/desteixia afanyada/ mes sabia el perquè./ El perquè... ¿El sabem, ara?” .
Segurament ningú va com a públic als festivals internacionals de poesia en què col·labora Teresa Colom. Per què entretenir-nos a pensar en l’amor com fa ella a Mesos de juny?: “Dona’m la mà,/ que vull buscar la part de la definició de viure/ que no el pot explicar una enciclopèdia”. Aquells festivals de Barcelona o de Medellín deuen ser com el desert.
I si l’amor juvenil no interessa ningú, menys encara l’amor que es confon amb la saviesa, segons Joan Margarit, tot un senyor arquitecte i catedràtic preocupat per la geometria dels versos: “Ha arribat aquest temps/ que la vida perduda no fa mal/ que la luxúria és un llum inútil / i l’enveja s’oblida. És un temps/ de pèrdues prudents i necessàries, / no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n./ És ara quan l’amor / coincideix a la fi amb la intel·ligència./ No era lluny ni difícil.”
Ningú ha fet servir mai els versos de Miquel Martí i Pol per viure amb més intensitat casaments, celebracions i funerals. Ni per a reivindicacions polítiques i socials. “Em costa imaginar-te absent per sempre./ Tants records de tu se m’acumulen /que ni deixen espai a la tristesa/ i et visc intensament sense tenir-te”, són versos d’aquella Lletra a Dolors que parla de viure’t, pensar-te i imaginar-te quan algú ja no hi serà mai més.
Ningú busca xarxes com les de Manel Gibert a Blaus a la deriva: “Volem ser trapezistes, anhelant,/ alhora, l’abraçada d’una xarxa/ protectora al final de la caiguda; busquem parcs temàtics per oblidar.”
A qui li poden interessar un poema, un artefacte tan petit i inútil? Qui pot creure que sigui terapèutic per a una mare que viu un Esmorzar perfecte, com el d’Ester Fenoll?: “Soc tan petita/ que puc seure a la vora/ d’una tassa/ de cafè amb llet./ Decideixo tirar-me dins/ i sento que està tèbia,/ més aviat freda.” “Estic semi-destrossada/ enriquecida con calcio”.
