No som dignes d’Hysteriofunk
De vegades, parlar de jazz rock, funky jazz o altres barreges em produeix una mica de respecte envers els músics que amb una imaginació extraordinària i moltes hores de treball han arribat a conclusions musicals particulars, interessants, provocadores i plenes de somnis ben elaborats. Per aquest motiu, i centrant-nos en els nostres estimats Hysteriofunk, em permetreu que parli de la seva música com d’una mena de fusió de rock progressiu, jazz, funk, que ultrapassa les etiquetes abans esmentades i serveix d’aromatitzant musical per esperonar les orelles i els sentits. M’explico.
Un bon dia dels anys setanta Chick Corea va fer aparèixer al mercat un disc anomenat Return to forever i es varen encendre les alarmes. Ja anteriorment Miles Davis amb el seu Filles du Kilimanjaro havia començat a preparar la barreja sonora i estilística que en l’àmbit del jazz trencaria els motlles definitivament. A aquest suggeriment musical s’hi apuntaren Shorter, Duke, Pastorius, Cobham, Scofield, Klarke i molts altres.
Al voltant de la música de rock, alguns, fonamentats en Bach, Satie o Debussy, entre altres, s’endinsaren també a canviar els esquemes d’allò que consideraven ja caducat, i en qualsevol dels casos el seu esforç en l’exercici de sacsejar i remoure la música clàssica va conduir a propostes innovadores. Joves, imaginatius, ben formats, afamats de sonoritats i emocions, King Crimson, Camel, Rush, Krafwerk, Talking Heads o The Residents, Tribal Tech, Brand X, Pastorius, Passport; tots, els uns i els altres, han deixat una empremta que ja forma part de la música dels nostres dies.
Aquesta petita introducció és per dir que, per sort, tenim a Andorra uns Hysteriofunk que no ens mereixem; no en som dignes pels encara nombrosos tics formalistes que hem de superar.
Escoltar-los setmanes enrere en directe a l’Auditori em va transportar lluny d’Andorra, en alguna de les galàxies sonores explorades per Sun Ra i alguns dels anteriorment esmentats, sense oblidar el gran mestre J. Coltrane. En aquest àmbit es mouen els Hysteriofunk; liquacions i fusions a la recerca del “miracle”, el groove, l’art d’embruixar i fer-nos sentir allò que no es pot explicar en paraules. La música en directe és el present, fràgil i volàtil, testimoni d’una temporalitat que no es tornarà a repetir de la mateixa manera, i el que ens transmet queda per sempre en aquest lloc, en el temps, malgrat que ja ha deixat d’ésser, una particularitat de què no gaudeixen altres llenguatges artístics.
Lluís Cartes, il·luminat per Thor, el déu del tro, aquell que també exercia protecció sobre les collites, iniciava darrere la seva bateria les tempestes a les quals s’afegien de manera magistral Oriol Vilella (guitar hero), Roger Casamajor (alquimista major) i el groover Llauradó amb una elegància cultivada amb els anys. Nit elèctrica, d’alt mestissatge musical, amb motiu de la presentació del seu nou disc, Forma, ple d’idees sonores, de jazz rock, rock i rock progressiu encisador. Per aquest motiu, llarga vida als Hysteriofunk.
Versió per a imprimir