No som els que érem. I qui érem?

Ja no som els que érem. I qui érem? Em pregunto. Els pacífics, immaculats, herois de les bones maneres... Escandalitzats tots del que ha passat a Sant Julià i a Andorra la Vella. És que arriben aires d’altres indrets? Pensen alguns. O és que anem destapant la bèstia que portem a dins? Rumien uns altres. És intolerable això d’amenaçar i desafiar i fins agredir els cossos d’ordre. És inacceptable que els nostres fills hagin de sofrir l’exhibicionisme del “calentón”. On són els valors que els hem inculcat a casa, a l’escola? Serà cosa del canvi climàtic ara que les temperatures fa algunes jornades que dia sí i dia també s’enfilen desmesuradament al país dels Pirineus? Què ens està passant? Hauríem potser de demanar consell a algun dels psiquiatres que surten a les pel·lis de Woody Allen? No sé pas si ens en sortiríem, no pel psiquiatre, sinó per nosaltres mateixos, és clar. Estem en un canvi d’era? Andorra ja no és la que era? I això que de blindatges no ens en falten. Imagina’t si no els tinguéssim, comenten alguns. Un dels països més segurs del món. Almenys ho érem i ara ja no. És la crisi. La crisi ens va fer perdre l’oremus, quin oremus, el de l’hora prima, tèrcia o nona? No ho sabem. Estem desorientats? Anem sense rumb? On queda això que la virtut unida és més forta? De quina virtut parlem? Quina unitat volem? I amb quina fortalesa afrontem el present i el futur? Massa transcendència, noia, per a aquestes calorades. Que no, que diuen que el temps canviarà. I tornarem a la fredor que tot ho congela. Deixem per al pròxim desglaç respondre a preguntes tan altes.