No som Sri Lanka... Ho podríem ser?

L’altre dia em comentava una companya el mal al cor que li feia, jo ho expresso així, l’afirmació que va fer el ministre d’Habitatge amb motiu de la inauguració dels pisos de protecció pública segons la qual a Andorra no tenim gent al carrer dormint als caixers automàtics com passa a d’altres indrets perquè els serveis socials funcionen molt bé. Comentava ella i comentem alguns que naturalment que no ho veiem pràcticament mai perquè aquí si enxampem algú al carrer l’acompanyem fins a la frontera. Perquè aquí, sense feina, tens una setmana per abandonar el país. Perquè aquí som hospitalaris... Això és el que diem, vaja... Sort n’hi ha que la vida s’obre pas enmig del nostre proteccionisme típic, sí típic, d’un Estat petitíssim que malda per sobreviure i fer-se un lloc, però a voltes les circumstàncies de l’entorn o la història i les històries són més tossudes que la nostra tossuderia de mesures petites i empetitides. Un país, el nostre, que viu del turisme. Mira tu, com Sri Lanka. Però nosaltres no som Sri Lanka. Com puc arribar a pensar que ens trobem en una situació tan desgraciada com la de la gent que ja no pot més i assalta el palau presidencial i, oh meravella, es remulla amb ganes a la piscina abans reservada exclusivament per al president i la seva parentela, i es menja el que hi havia a les neveres i... Magnífiques imatges que retraten la brutalitat del nostre món cada vegada amb més contrastos que de tan esperpèntics semblen impossibles. Però Andorra no és Sri Lanka, o sí? O m’he perdut alguna cosa? Si som quatre gats quan sortim al carrer i no ens hi quedem gaire, no sigui que ens escoltin fins a la frontera.