No són ningú, tot i ser persones

Diferents ciutats s’han unit a la jornada internacional contra el racisme, demà. Una crida anual que enguany està marcada pels milers de refugiats que s’acumulen davant les portes tancades d’Europa i l’auge de l’extrema dreta al vell continent. Són moltes les veus de la societat civil que s’han sentit darrerament demanant l’obertura de les fronteres i un canvi en la política de la Unió Europea, mancada de tot sentit comú i respecte pels drets humans. Una realitat que en aquestes valls no ens ha de ser aliena. Fa sis mesos que el Govern es va mostrar disposat a acollir aquesta gent que fuig dels conflictes armats. Però, de moment, cap notícia més. Un país que sempre s’ha definit com una terra de pau hauria de ser pioner a garantir el dret d’asil i l’acollida. Com també hauria de ser un exemple en l’eliminació de qualsevol mena de conducta o mesura racista, lluny del que es porta als països de l’entorn, lluitant contra els prejudicis envers els nouvinguts, evitant situacions d’exclusió social i eliminant polítiques discriminatòries, com requerir un mínim de temps de residència legal per rebre certes prestacions o l’expulsió del país quan es perd la feina (tret que es tingui una bona butxaca). No podrem viure en pau mentre no eliminem la discriminació i certs tics racistes que conservem envers els que arriben a aquestes terres havent deixat la seva per motius econòmics, mediambientals, polítics o fugint de violacions dels drets humans. Aquests que a casa nostra no són ningú. Tot i ser persones. Com nosaltres.