Escric mentre escolto el bàsquet a la ràdio. Totes tres aniran a la manifestació de Barcelona a favor de l’acollida de refugiats. Jo, no. He llegit que el Govern espanyol ha gastat gairebé la meitat dels diners que ha rebut d’Europa per preparar l’acollida de les persones que busquen refugi en l’expulsió dels que segons diu no tenen els papers que haurien de tenir. Es veu que ho pot fer, que el reglament europeu ho permet. He pogut consultar el web del FAMI (Fons d’Asil, Migració i Integració), llegir el document del ministeri de Treball espanyol que explica la distribució dels diners i el programa d’aplicació dels fons. Qui vulgui ho pot fer, és la sort de la transparència. Queda ben clar que un dels objectius espanyols és el retorn, i en especial el retorn forçós; per tant, no es fa res il·legal, sinó que el reglament europeu permet que cada Estat distribueixi els diners com millor li plagui entre quatre opcions: retorn, asil, integració i solidaritat per a la migració legal. Així doncs, hi ha algú que ho deixa tot preparat perquè cap responsable polític s’hi pugui picar els dits. Tot net com una patena mentre que els que no tenen la nostra sort aprenen el que vol dir la burocràcia, sempre legal i correcta, i gairebé mai justa. Dijous van arribar a Madrid 66 refugiats que sumen en total 1.100, mentre que el Govern espanyol s’havia compromès a acollir-ne 17.000 ja enguany, segons dades oficials. A l’altra banda, la justícia francesa ha jutjat i condemnat a una multa de 3.000 euros un pagès prop de Ventimiglia perquè acull els refugiats, els ofereix menjar, roba, sostre i els acompanya a l’estació del tren. Ningú no té vergonya? Ningú demana perdó? Ningú torna els diners? Ningú. No passa res. Com pot ser que no passi res. Tanco la ràdio. Guanya l’Andorra a la mitja part. L’ús de cada paraula no és gratuït. Quan era jove no hi havia cap associació, empresa o partit polític que treballés. Tothom preparava, s’esforçava, estudiava, dissenyava, trobava, definia, concretava, discutia, però no treballava. Vaig començar a constatar aquest ús en públic quan va esclatar la crisi, la que diuen que s’ha acabat. Quan les xifres d’atur eren altíssimes arreu, quan ningú trobava feina, quan tot semblava que estigués a punt d’esclatar, quan les pàgines de demanda de treballadors s’havien reduït a poques línies, quan qui no es va veure tocat, i enfonsat, saltava d’alegria sense fer soroll mentre veia com queien els altres, aleshores totes les institucions es van posar a treballar, van començar a treballar pel bé de la comunitat. Encara ho fan, no paren de treballar. Ningú ajuda qui ho necessita, sinó que treballa per millorar la seva situació. Una conclusió. Dec estar equivocat i senzillament tot és mentida. Ai, perdó, mentida no, que ara se n’ha de dir postveritat. Tornaré a llegir 1984, que diuen que està tan de moda aquestes setmanes, deu ser que no l’he entès prou bé. Fins aquí la columna, estimat lector. Que tinguis treball, vull dir, sort, més sort que els refugiats que no vindran mai perquè no fem res perquè vinguin. Això sí, tothom hi treballa. Al final passa el que algú ja havia escrit i la ràdio m’explica una altra derrota.
