No t’enfadis, Ludwig

L’incomparable geni de la música, Ludwig van Beethoven, va dir una vegada: “No trenquis mai el silenci si no és per millorar-lo”. A priori sembla una frase bastant fàcil d’entendre i de seguir rigorosament, i que bé que ens aniria si fos així. Però, com ja sabem, si alguna cosa ens defineix com a societat global és la constant impossibilitat d’aconseguir mantenir-nos en silenci i que la gent suposi que som idiotes; per la qual cosa ens apliquem a parlar i els ho posem fàcil perquè ho confirmin.

I omplim els espais de soroll, en una successió de paraules, moltes vegades sense sentit. Però no només passa amb les paraules, sinó amb el so en general.

I d’això, a Andorra, ens esforcem per ser els millors.

Ja sembla impossible estar en un bar sense que els telèfons mòbils no posin música a la vetllada amb els seus tons de missatge, o sense que a ningú se li acudeixi posar-se a mirar l’últim vídeo d’uns gatets jugant al parc sense abaixar el volum.

La remodelació de l’avinguda Meritxell i els seus trepants pneumàtics, alguna rotonda nova per aquí i per allà, les grues de la construcció, que fa l’efecte que tornen a fer acte de presència –si és que no estem tan malament, home!– i els pisos turístics amb les seves melodies de gresca nocturna inacabable ens acompanyen cada dia.

Fins aquí tot normal, oi? Em diran que soc una mica susceptible. Al cap i a la fi, són sons que estan lligats, en major o menor mesura, a la tecnologia i al nostre estat del benestar i confort. És cert. És per això que no acabo d’entendre algunes coses, com els intents de construcció d’un heliport. Dic intents, perquè és una no-notícia que fa bastants anys que està donant voltes sense que s’acabi de concretar, per sort per a les nostres oïdes. Si és que fa poc va sortir una notícia que estaven pensant en la possibilitat d’instal·lar un aeroport per a avions Boeing 747! Així seria molt més fàcil per als turistes arribar i col·lapsar les nostres carreteres i delectar-nos amb les seves botzines i, és clar, ajudar-nos a mantenir l’aire pur.

La pregunta seria: cal un heliport? Per què? A qui li interessa? Al final, ara sembla que la decisió es posposarà una legislatura més. I, amb una mica de sort, podrem seguir gaudint del cant dels ocells mentre contemplem el so de l’aigua del riu quan baixa. Alguna vegada ens preocuparem per vendre la nostra naturalesa com a atractiu turístic, més enllà de les pistes d’esquí i els campionats de BTT?

Tan bonic que és el so, sobretot, de la música. Si fins i tot tenim Eurovisió com a continent. No t’enfadis, Ludwig...