Fer-se gran no és fàcil, i menys ara, que cada vegada ens morim més tard. Alguns ja s’han afanyat a fer travesses de futur en adonar-se que no tindrem prou places de residències d’aquí a poc, i encara menys que siguin públiques. Sembla que tota vellesa ha de ser tractada en una residència, com si no hi hagués cap altra alternativa. De fet, anys enrere era pràcticament al revés. Molta gent ni es plantejava aquesta opció i fins i tot defensaven cuidar la gent gran a casa, fins al darrer dia. També és cert que aleshores la dona no treballava i els avis morien abans, però sembla que l’abordatge del problema ha virat. I ha virat segurament perquè ara els padrins requereixen més atenció durant més anys, amb un final de vida més perllongat amb poques capacitats, i això ha fet que s’hagi normalitzat l’opció de la residència.
I a Andorra, hi ha lloc per a més residències? Hi ha capacitat pública per fer-ne més? Hi ha inversió privada disposada a apostar-hi? Hi ha prou treballadors qualificats al país per cobrir més residències? La resposta a aquestes preguntes és clau. Fan falta més infermeres i auxiliars, i ara mateix no n’anem precisament sobrats, almenys si fem cas de la falta de personal que ja tenen ara els centres existents.
Amb aquest panorama, els pisos tutelats certament semblen una bona alternativa, si és que es pot qualificar d’alternativa, o més aviat una prioritat. Potser caldria anar a l’inici i abordar el debat de com hem de cuidar els nostres avis. Òbviament no és un debat senzill, perquè depèn de cada circumstància, però el fons de la cosa és rellevant.
