No tot s’hi val al nostre país!

Bon dia,

Vaig començar les vacances el dia de Meritxell. Aquell dia hi va haver tres notícies que em van marcar: la primera, el senyor síndic dient-li al senyor cap de Govern que acabés la legislatura que encara hi havia molta feina a fer i el cap responent que això era cosa seva; la segona, els comerços, tot i ser dissabte, inici d’un pont, van tancar tots com mana la llei; i la tercera, el senyor bisbe dient en el seu sermó de Meritxell que “no s’han d’acceptar les mentides i les difamacions, s’ha de treballar per la veritat, defensar la vida sempre” perquè –conclou– “no tot s’hi val al nostre país”.

1. Ara ja està aclarit. Eleccions al març. S’esgota la legislatura. Ara em temo que més que feina per aprovar lleis hi haurà feina preelectoral. I preparem-nos que comencen 6 mesos de disbauxa, promeses, mentides i atabalaments. Total per què? Quan hi hagi presentació de llistes ho veureu. I després ens queixarem que sempre manen els mateixos!!!

2. El 14 de març del 2015, el dia de la Constitució, va caure en dissabte. La llei obliga a tancar tots els comerços. Setmanes abans el comerç (en general) es va alçar “en tromba” argumentant els diners que deixarien de guanyar si tancaven. Govern va fer un decret i van obrir. El 8 de setembre del 2018, dia de Meritxell, ha caigut en dissabte i inici de pont de quatre dies a Catalunya. La llei obliga a tancar els comerços. Ningú ha dit ni piu. No tenien res a perdre? No va pujar ningú a Andorra el dissabte 8? Segurament la fe els devia fer pujar tots a missa a Meritxell, tot i que jo la vaig mirar per la tele i dels que cridaven fa 3 anys no n’hi vaig veure cap. On devien ser?

3. Teniu tota la raó, senyor copríncep Vives: no s’han d’acceptar ni les mentides ni les difamacions. És més, jo proposaria que qui les diu amb malvolença (i no tenint cap fonament) hauria de ser castigat. No és lícit poder fer mal i quedar impune.

I també és cert que s’ha de treballar per la veritat. Tota la veritat, de tothom, perquè no hi ha veritats absolutes: ni les dels pares, ni les dels mestres i encara menys les dels polítics i els religiosos. A mi em van fer creure en un cel, un purgatori i un infern i el papa Joan Pau II l’agost del 1999 va dir que no existien ni el cel ni l’infern, i el gener del 2011 el papa Ratzinger va fer caure el purgatori. Totes les veritats tenen diversos punts de vista i s’han de buscar els punts de coincidència.

I evidentment que s’ha de defensar la vida sempre, però potser li hauríem de posar adjectius. La dels pobres, la dels rics, la dels immigrants, la dels no nats, la dels camps de refugiats, la dels malalts crònics, la dels desnonats, la dels ni-ni. Perquè molts dels qui cridaran per defensar una d’aquestes vides votaran SÍ en un referèndum per la pena de mort.

El que no podeu fer, al meu entendre, és treballar per una veritat i defensar la vida com si la vostra fos l’única i verdadera. Les veritats canvien. Heu acceptat conviure amb el divorci i els matrimonis gais. Els vostres antecessors van conviure amb la pena de mort fins la Constitució. Ara toca parlar de l’avortament de manera clara i oberta. No podeu amenaçar de trencar l’estructura d’un Estat per una “defensa de la vida”. El 1990 el rei Balduí de Bèlgica es va fer declarar incapacitat per tres dies per tal de no signar la llei de l’avortament perquè les seves creences no li permetien. Però en cap moment va posar en perill l’Estat.

En aquest cas penso que és un joc a tres bandes: el poble que ha de dir què vol, el Consell i vos mateix també. Cada un ha de triar com vol passar a la història. I jo crec que tothom hi voldrà ser ben recordat.

El que no podem fer cap de les tres parts és defugir de parlar-ne perquè, senyor arquebisbe copríncep: “No tot s’hi val al nostre país”.

Au, Bon dia tingueu.