Vivim en una època en què s’ha convertit gairebé en dogma repetir que “totes les opinions són respectables”. És una frase que se sent sovint en debats, xarxes socials o reunions familiars incòmodes, quan algú diu alguna cosa polèmica i algú altre intenta calmar els ànims amb aquesta màxima conciliadora. Però… és realment certa?
Diem sovint que tothom té dret a tenir una opinió. I és veritat. Tothom té dret a pensar com vulgui. El dret a la llibertat d’expressió és un dels pilars fonamentals de qualsevol societat democràtica. Ara bé, el fet que algú tingui dret a opinar no implica que totes les opinions siguin igual de vàlides, ni que totes mereixin el mateix respecte. Hi ha opinions que neguen drets fonamentals, que es basen en la ignorància o que perpetuen el menyspreu, l’odi o la violència. Una opinió que diu que les dones són inferiors als homes no és respectable. Una opinió que nega l’Holocaust no és respectable.
Són idees que poden existir, perquè existeixen, però que no es poden situar al mateix nivell que aquelles que busquen comprendre, construir, defensar drets o generar convivència. Una opinió que afirma que la Terra és plana tampoc és respectable: contradiu tot el coneixement científic acumulat durant segles i deslegitima l’esforç de generacions de recerca i observació.
La confusió sovint neix d’una mala interpretació del concepte de tolerància. Ser tolerant no significa acceptar-ho tot acríticament. Significa respectar el dret de l’altre a existir i expressar-se, però no implica validar totes les seves afirmacions. Com deia Karl Popper, un dels grans filòsofs del segle XX, una societat oberta ha de defensar-se de la intolerància. Si tolerem tota opinió, fins i tot les que promouen l’intolerable, correm el risc que aquestes acabin imposant-se i destruint els fonaments mateixos de la convivència. També hi ha una qüestió de responsabilitat. Dir “és només la meva opinió” no eximeix ningú de les conseqüències que pot tenir allò que diu. Quan una persona amb projecció pública escampa teories conspiratives o discursos d’odi, pot generar por, discriminació o fins i tot violència. Les paraules tenen poder, i les opinions també. Per això, cal exigir rigor, responsabilitat i ètica, especialment quan es tracta de temes socials, científics o polítics.
Una altra idea que cal qüestionar és que totes les opinions tenen el mateix valor, independentment del coneixement que hi hagi al darrere. Però no és així. Una opinió sobre una malaltia, per exemple, no té el mateix pes si la fa un metge amb anys d’experiència que si la fa algú que s’ha mirat tres vídeos a YouTube. Això no significa que les persones sense formació no puguin opinar, però sí que cal distingir entre opinió i coneixement. El debat públic ha de basar-se en dades, evidències i arguments sòlids, no en creences infundades.
Però si no totes les opinions són respectables, què podem fer com a societat? Primer, educar en el pensament crític. Això vol dir ensenyar a analitzar, a contrastar fonts, a escoltar amb empatia però també amb exigència. Segon, no tenir por de posar límits a l’odi disfressat d’opinió. El respecte no pot ser una coartada per normalitzar el menyspreu. I tercer, defensar la llibertat d’expressió com un dret sagrat, però no com una carta blanca per escampar falsedats o prejudicis.
En un moment en què les xarxes amplifiquen totes les veus per igual i on les veritats es barregen amb les mentides en un soroll constant, més que mai necessitem recordar que la democràcia no només és pluralitat d’opinions, sinó també responsabilitat col·lectiva. La convivència no es construeix respectant-ho tot, sinó sabent què mereix ser respectat i què ha de ser qüestionat.
Perquè sí, tots tenim dret a opinar. Però no, no totes les opinions són respectables. Ni ho han de ser.
