No tots els electors són idiotes, ¿oi?

Aquests darrers dies hi ha hagut molt rebombori i soroll a les xarxes socials en relació a dos processos electorals: el referèndum al Regne Unit sobre el manteniment a la Unió Europea (UE) i les eleccions generals espanyoles. Em refereixo als dos comicis de forma conjunta perquè tots dos han suscitat una reacció molt similar. I aquesta no és altra que un rebuig frontal dels resultats sorgits de les urnes. La victòria del Brexit en el primer dels casos i el triomf del Partit Popular (PP) en el segon. Vagi per endavant que no m’ha agradat cap de les dues victòries, però com a demòcrata entenc que tots hem d’aprendre a respectar els resultats, encara que no ens agradin. Si no és així, o bé tenim un problema o bé no creiem en la democràcia. Pels meus ideals se’m fa difícil d’entendre com d’una banda els discursos xenòfobs i racistes –utilitzats pels partits que es van postular a favor de deixar la UE– i de l’altra un partit esquitxat per nombrosos casos de corrupció i que nega el dret a decidir democràticament a una comunitat del seu país –com és el cas del PP– puguin resultar vencedors. Però els que voten uns i altres tindran els seus motius legítims per fer-ho. No són idiotes ni ignorants, com es vol fer creure. I sí, són aquella majoria silenciosa que sovint ens neguem a acceptar. I si això és així és perquè els partits que havien d’aconseguir el Remain –en el cas britànic– o els que havien de destronar el PP –a Espanya– són només la part amable d’un mateix sistema que fa aigües per tots els costats i en tots els nivells. I en aquests desgavells, el discurs de la por sempre surt vencedor.