“No vull anar a classe mai més”
Sona el despertador. L’apago. Torno a tancar els ulls. Vull continuar dormint tot el que em queda de vida. No vull llevar-me i vestir-me i carregar la motxilla. Aquests pantalons no me’ls penso tornar a posar, són els que la setmana passada em van embrutar amb no sé què aquells que sortien del bany. Aquests altres tampoc, són els que em van dir que em feien semblar una foca. No vull anar a l’escola. Tinc pànic. No hi vull anar. Allà m’esperen les mirades, els insults, les burles d’una gent que no seran mai companys meus. A gent així no la vull a la meua vida. I després, aguantar els comentaris de professors i d’altres companyes que em diuen: “Alegra la cara.” Si sabessin pel que estic passant. Avui no aniré a l’escola, diré que estic malalta, que no em trobo bé. Tant de bo em posi malalta de veritat i així no hagi de tornar mai a classe.
Així se sent cada dia una víctima de l’assetjament escolar. Al ministeri d’Educació li van notificar durant el curs passat nou casos sobre un total aproximat d’11.000 alumnes. Es diu que és un índex baix si es compara amb altres regions veïnes. Però deixem ja els percentatges, les xifres. Són situacions molt greus, en què la víctima pateix aïllament, indefensió, i tenen repercussions negatives en la socialització i en la seva vida privada. Però també són greus perquè els agressors, autors del bullying, són menors que tenen la intenció de fer mal, de ferir i d’espantar la víctima. Per tant, lluny d’analitzar si és un índex baix o no, hem de saber que nou persones han patit aquesta situació extrema i que d’altres, menors, l’han provocat. Als números cal posar-los un vestit més humà.