Digueu-me perepunyetes, o quejica o el que vulgueu. No vull escoltar la vostra música. No, el missatge no és per als músics del país, que ja em va bé que facin concerts de tant en tant, sinó per a aquesta gent que passeja pel país escoltant música com si estiguessin al sofà de casa seva.
No és només cosa de joves, ja n’he trobat algun de més granadet que va amb la parella tot xerrant pel passeig del riu, per exemple, i escoltant música amb un altaveu portàtil. Tingueu l’edat que tingueu, em sembla de mala educació que m’obligueu a mi, i d’altres vianants, i en alguns casos fins i tot veïns per on es va passejant, a escoltar la vostra música.
Apartat a part es mereixeria l’estil de música que escolliu, perquè n’hi ha alguna que em sulfura, quan els sents cantant com si tinguessin la boca plena o posant una veu que no sé si dir que és de ximple (que només per fer-ho expressament es mereix el qualificatiu) o que va molt begut.
Jo, si vull escoltar música, o em quedo a casa o em poso uns auriculars i no molesto ningú més. Si vaig a caminar, sigui al voltant del riu, o algun dels recs o pel camí que sigui, és per passejar, desconnectar, escoltar la remor del riu i el xiuxiueig de les fulles dels arbres quan ballen al vent. És aquesta música la que vull escoltar, no la que dicteu vosaltres.
Tampoc vull saber res de la vostra vida perquè aneu fent una trucada amb el mans lliures activat. Creieu que m’interessa si us en vau anar al llit amb l’un o l’altra? O si els nens han d’anar a futbol o a natació? Hi ha coses que és millor que es quedin en la intimitat, que l’altra gent no té per què sentir ni escoltar, com la vostra música.
