Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Juanma Casero

Juanma Casero

Director de teatre

 

 

#NoésTeatre




Després de deu dies de notícies i testimonis hem tret la pols de records i anècdotes juvenils per posar sobre la taula “tot això que ja sabem”, “tot això que tothom sabia”, “tot això que ningú no deia”. L’article del diari Ara posa amb noms i cognoms l’abús de poder, l’assetjament i enderrocament, la manca de valors pedagògics i una llista de coses lletges, durant massa temps a l’Institut de Teatre de Barcelona.
Crec que tots els que ens dediquem a la formació artística hauríem de ser molt més curosos amb la matèria primera amb la qual treballem, la més sensible: l’ànima del futur artista. I si no som capaços d’això, de posar un accent extra en aquesta particularitat, hauríem de dedicar-nos a una altra cosa. Per sort, sembla que aquests professionals ja no són docents en actiu, i el que quedava estava a punt de jubilar-se. Jubilat exprés, ara.
Si una cosa positiva ens queda, és que sembla que són vella guàrdia. La negativa, que d’aquests n’hi ha repartits per tots els racons. Jo no els he patit, no puc parlar en primera persona d’aquests noms, ni assegurar ni dir. En tinc prou amb el fet de tenir a prop persones que sí que els han viscut, per creure el que expliquen. Però sí que n’he conegut altres, i altres formadors/directores. Per sort, lluny de l’abús sexual, però molt a prop de la doctrina de la por, de l’abús de poder i del maltractament psicològic.
Una classe és un espai blanc, on el professor/mestre/guia no només està en una posició de poder/admiració, sinó que està modelant, com dèiem al principi, ànimes. Joves que es troben per primera vegada en molts casos davant realitats sentimentals que se surten de patrons coneguts, la passió, la competitivitat, els sentiments a flor de pell, les ganes d’agradar i les ànsies d’aprendre de vegades són filtres dolents per distingir els propòsits d’aquests falsos mestres que s’aprofiten.
Als formadors ens toca fer de les aules espais segurs on l’alumne, que encara no sap quin és el seu destí, guanyi confiança, fer que els joves que encara no són actors o actrius, se sentin amb la llibertat de saber que tot el que allà passi té una xarxa de seguretat, té un espai de confiança sense que nosaltres, boomers, hàgim de posar una mà on no toca.
El fet de buscar la implicació de l’alumne no té res a veure amb l’exigència i amb demanar ser una mica millors cada dia. Molts  alumnes fan gala del “a mi m’agrada que em donin canya”; si no entenem la diferència entre exigència i maltractament, estem perduts. Som guies, i sovint no podem ser externs al que passa, és cert, però que ens impliquem amb els nostres alumnes no té res a veure amb el fet de saltar-se els límits.
Crec que, afortunadament, el pas de les noves generacions de directors cada vegada ens ofereix més companys, guies i poetes que aixequen un espectacle i a la fi ens desfem dels genis turmentats, que porten l’ampolla de whisky a la butxaca, criden fins a la humiliació a l’actor que no fa el que vol, i abusa de la genialitat que algun dia van aconseguir per a altres finalitats que no són gens creatives.
Els artistes som persones, més humans i menys déus del que sembla. Ser mala persona no et col·loca en cap posició ni t’ajuda a ser un geni. Veure que altres destrossen la nostra passió: ensenyar teatre, i que algú pot patir intentant alliberar la seva creació i la seva vocació (sigui la que sigui) perquè algú vol aprofitar-se de la seva posició, ens ha de fer cridar més clar: #NoésTeatre.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic