‘Nomadland’

La setmana passada vaig veure i vaig poder gaudir, dins el tens patiment que alhora et provoca, la del tot recomanable pel·lícula titulada Nomadland aprofitant una de les sessions en versió original que ens ofereixen els cinemes del país. Aquest cop el nombre d’espectadors a la sala era raonable i no em va succeir el que m’havia passat tan sols unes poques setmanes abans amb la projecció del film francès Deux.

Deux és una pel·lícula que tracta de dues dones enamorades de forma secreta i oculta davant del món i de com la seva vida gira inesperadament a partir de la malaltia mental severa d’una d’elles i amb la invisibilitat de la seva companya secreta davant l’entorn familiar i personal. Vaig decidir anar a veure-la al darrer moment, un dia al vespre. En arribar a la sala un rostre que vaig reconèixer amablement em va acompanyar al començament de les butaques i tot apuntant amb la llanterna a la sala em va dir: “Segui on vulgui, Sr. López, és vostè l’únic espectador”.

No puc negar que la situació em va sorprendre del tot; no sé si algú de vostès s’hi ha trobat mai! Amb la pel·lícula ja iniciant-se vaig tenir un seguit de petits pensaments que em van fer perdre una mica el fil a l’inici de la pel·lícula; el primer que vaig pensar (per què negar-ho) és que em podria treure la mascareta! i no només per menjar les crispetes, sinó perquè vaig estar sol durant tota la projecció. Vaig pensar en la despesa que els suposaria la projecció, netejar i desinfectar per a un sol espectador i que potser els hauria “interessat” més que no hagués pres la decisió de darrera hora; després vaig deixar de pensar en l’estranya sessió individual de cinema per centrar-me en el seguiment de la història que gira al voltant de les pors a la solitud, a la vellesa, a les realitats i vivències no explicades, pels motius que siguin.

Tornant a Nomadland, el film està dirigit per la directora xinesa-nord-americana Chloé Zhao i és una d’aquelles històries que colpeja en tot moment, que sobretot no et deixen indiferent i que hi pots estar rumiant encara dies i dies després. La pel·lícula està construïda a base de situacions que semblen gairebé per moments més un documental que pròpiament una pel·lícula i amb uns primers plànols directes, naturals en els quals s’exposen una sèrie de reflexions i pensaments sobre les decisions, els modes de viure i als llocs als quals la vida ens porta d’un realisme i d’una cruesa realment impactants.

La història està ambientada en els temps posteriors a la crisi financera del 2008 que suposa un dur cop econòmic per a la protagonista, a partir de la pèrdua del seu lloc de treball es converteix en una nòmada que viu a la seva furgoneta (no és una homeless sinó una houseless, segons les seves paraules) amb treballs provisionals i creuant-se amb persones en situacions equivalents; tot i la duresa de la seva vida rebutja propostes de vida aparentment força més confortables.

La vida ens pot donar cops i ens pot obligar en qualsevol moment a un canvi de rumb. I quan cal emprendre nous rumbs cal fer-ho amb tot el teu recorregut vital a sobre. Cal seguir avançant amb el pes de tot el viscut, els records, les teves pertinences i tirar endavant. En aquest sentit la història és tan real i realista com metafòrica segons ens vulgui mirar.

Podrà, a ulls d’alguns, arribar a semblar una història trista i de perdedors, però segons es miri pot ser perfectament una història vitalista de persones que s’estimen més mantenir-se fidels a si mateixes.

I... novament els debats i les reflexions sobre la solitud, la vellesa i al voltant de les històries vitals que encara que es puguin situar temporalment en el passat són del tot presents. No se la perdin!