Només quedem tu i jo

No sabem ben bé per què, però tots tenim en el fons del nostre ésser una sèrie de records d’infantesa i de joventut que ens acompanyen al llarg dels anys i ens acaronen en els nostres somnis.
Jo mateix recordo un dia, ja llunyà, en què l’avi, mirant unes fotografies de la seva colla de joventut amb la resta de la família, li deia a la nostra àvia Marcel·la –Déu l’hagi perdonada, com solia dir ella sempre– “Guaita! Aquesta és morta, aquest també, aquest també, pobret... Fixa’t! Només quedem tu i jo!”
Però amb el temps, ell també va desaparèixer de la fotografia i anys més tard... l’àvia el va seguir. I així es tancava el cercle i s’acabava tota una generació.
Records, records que ara reviscolen de nou en la meva memòria en mirar algunes fotografies i reviure aquella estranya sensació que sentia el meu avi, ara ja fa uns quants anys: guaita! Aquesta és morta, aquest també, aquest també, pobret... Fixa’t! Només quedem tu i jo!
Adeu a la Lídia, adeu al Toni, adeu a l’Òscar, i ara... adeu al Pere. I el més fotut de tot és que no sé si tenim gaires recanvis.
El Professor Pere Cavero –i fixin-se vostès que ho escric amb majúscula– ha estat l’historiador d’Andorra i un mestre excel·lent. Amb ell vaig tenir la sort de fer alguns cursets a l’escola d’adults, com ara Història Iniciació (del setembre del 2013 al juny del 2014), Andorra, 1868-1929 (del setembre del 2013 al gener del 2014) i el de la Constitució, 20 anys (del setembre del 2013 al gener del 2014), si la memòria no em falla.
El professor Pere Cavero va néixer a Escaldes l’any 1954 i va retornar a Andorra després d’haver acabat la carrera d’Història, l’any 1977, gràcies entre altres coses a la Lídia Armengol i a l’anomenat procés d’andorranització. Cal recordar, per als que no coneguin aquest fet, que tal com em va explicar el senyor Antoni Morell el 24 de maig de l’any 2019, la cosa va anar, més o menys així. Cito literalment:  Als anys 70 i pico hi va haver un moviment a dins del Consell General mateix, sobretot portat a terme pel senyor Bonaventura Armengol, més conegut com el mestre Orelleta, en què s’havia d’andorranitzar el país i que les assignatures de català, història d’Andorra, geografia d’Andorra i institucions andorranes s’havien de posar de manera obligatòria a totes les escoles d’Andorra.
I va ser així com la senyora Lídia Armengol va tenir l’encert de fitxar en Pere, qui anys més tard, al Consell General, durant la presentació del volum 8, Andorra, país de pas i de refugi li va donar les gràcies públicament en el 25è aniversari de la seva mort.
Del seu currículum, prou se n’ha parlat aquests dies a tots els mitjans de comunicació, tant orals com escrits, però podríem destacar la seva gran feina a la Societat Andorrana de Ciències (SAC) com a secretari i com a cap de la Secció d’Història, com a coordinador de la revista Papers de Recerca Històrica, com a professor d’Història i institucions andorranes al Col·legi Sant Ermengol, com a professor de les classes d’història a l’escola de Formació d’Adults, les seves diverses col·laboracions en les diades andorranes a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent i un llarg i extens recull d’articles i estudis escampats a diverses revistes i llibres, i que tal com es va dir encertadíssimament en aquest mateix diari el dia 24, algú hauria d’aplegar en un sol volum.
I així, discretament, amagat darrere la seva pipa, ahir al matí ens va deixar en Pere; l’historiador; el professor; aquella amable rateta irònica i infatigable de l’arxiu; l’escaldenc il·lustre; l’acèrrim defensor, fins a més no poder, de la seva Escaldes-Engordany estimada; el meu amic i el culpable d’aquest gran buit que ara sento.
Però, tal com ens recorda l’esplèndid Ovidi: “Serius aut citius sedem properamus ad unam”. Més tard, més d’hora, tots ens apressem cap a la mateixa estada (Les Metamorfosis 10,33. Fundació Bernat Metge, 1929/1932).
Moltes gràcies per llegir-me, i fins a la pròxima ocasió.