No m’agrada l’expressió nova normalitat. A part que s’està gastant per la quantitat de vegades que la gent l’està utilitzant aquests darrers dies, sembla el recurs fàcil i, en certa manera, sensacionalista per dir que farem el que fèiem abans del confinament però amb un morrió. Com sabem que aquesta serà la nova normalitat? Com sabem si d’aquí a uns mesos tot no tornarà a ser com era?
Crec que per anomenar normalitat a alguna cosa fa falta perspectiva, i perspectiva és precisament el que ens falta ara mateix. És una situació inèdita fins avui, estem aprenent i adaptant-nos al mateix moment, i obeint, en gran mesura. La prova és que hem fet un confinament tan estricte que tot just s’ha infectat el 10% de la població. La part negativa, que s’ha endut els nostres avis, i això no l’hi perdonarem mai.
Aparentment el pròxim dia 1 de juny tothom que ara no treballa podrà tornar al lloc de feina (estic escrivint això el dimarts, quan encara no hi ha hagut la compareixença informativa diària). Hem esperat molt i pacientment els que treballem en el món de les acadèmies per tornar a poder fer classes presencials, veient com per davant nostre passaven altres professions en les quals la proximitat amb el client era molt majors a la que nosaltres podem mantenir, com per exemple centres d’estètica i perruqueries. Res en contra del fet que obrissin, al contrari, veient els cabells d’alguns a través de les videoonferències, potser haurien hagut d’obrir abans. Però hem esperat el nostre torn, obeint, pacientment, i ara esperem que res es torci el que queda de setmana, perquè l’esforç econòmic ha estat molt gran.
I aquest cop als músics ens han deixat per al final. Estem esperant que ens diguin en quines condicions podem tornar a assajar, bàsicament quines mesures de seguretat haurem de prendre i quan ens hi podem tornar a posar. I us ben juro que ens cal, eh!? Perquè des del dia 13 de març no ens hem vist les cares per practicar, dos mesos i escaig sense posar idees en comú, sense poder sincronitzar els nostres cervells a través del ritme i l’harmonia. Tips de fer-ho asèpticament a través de la ja a hores d’ara avorrida pantalla de l’ordinador, i amb una qualitat que al principi ens semblava excepcional, però que al final acabes trobant nefasta; converses tallades, cares aturades de cop i volta, i sempre amb la pitjor expressió, la boca torta i els ulls mig clucs.
Ha estat impossible assajar telemàticament, seria més fàcil fer-ho telepàticament, ja que hi ha un retard en la recepció que per mínim que sigui no et permet interactuar. I això que ara sembla que als músics locals se’ns gira feina a les festes majors del país. Encara haurem d’agrair a aquesta maleïda malaltia el canvi de criteri dels que contracten grups per a les festes majors.
Sigui com sigui espero que després de tot, quan això passi, continuïn recordant-se de nosaltres.
