Normalitat ‘gilipolles’

Hi ha moltes coses que han canviat darrerament i d’altres que, malgrat viure submergits fins a les orelles en la famosa normalitat nova de trinca, que havia de redefinir per sempre més la nostra quotidianitat, s’hi resisteixen. És ben normal (però no té res de nou) que els menuts posin cara de pòquer mentre els adults ens dediquem a actuar de forma contrària al que esperem d’ells. En altres paraules, i no és gens estrany, se sorprenen que els exigim que no ens imitin actuant com a imbècils.
Els petits són un dels extrems més febles de la societat, i resulta paradoxal que hagin estat, si no dels més perjudicats per la plaga bíblica del primer quart del segle, sí que dels més ignorats en termes pràctics. Les setmanes que ens omplíem (i continuem fent-ho) la boca amb el seu benestar, es van embeinar les conseqüències més immediates d’una quarantena que els va caure al damunt amb nocturnitat i traïdoria. Han passat mesos confinats observant des del balcó com els veïns treien a airejar el gos de peluix a piles quinze vegades al dia, o mirant el personal desempolsar el xandall i la panxa cervesera per sortir a practicar esport. Aprofitaven aquestes estones, fins que podien gaudir d’uns minuts de llibertat temporal vigilada, calculant quina distància estava permès recórrer durant la llicència penitenciària i on es trobava el límit geogràfic per la passejada. I ara ni piulen amb la insistència que no es treguin la mascareta reglamentària, que es rentin les mans constantment i es capbussin en el bany de gel hidroalcohòlic que els espera quan aterren de jugar del carrer. Ja poden fer-ho als parcs, i han oblidat els dies en què s’interrogaven sobre per què les zones d’esbarjo infantil romanien tancades a la vegada que les terrasses dels bars obrien com si res. Els nostres fills ho demanaven sovint, igual que ens interpel·laven a propòsit del motiu pel qual ells no podien quedar amb els coleguis mentre les hordes de joves (i no tan joves) campaven a la seva sense respectar cap mena de mesura sanitària. Si en ocasions es posaven una mica pesadets els amenaçàvem de tornar a confinar-los i callaven. Maneta de sant.
En resum, nenes i nens, dins la nova normalitat madura i gilipolles les novetats brillen per la seva absència. Com de costum, us toca actuar d’acord amb allò que prediquem els grans, i si veieu que caiem en contradiccions no intenteu fer el mateix a casa perquè us fotran un puro. Per quina raó? Collons, encara no ho heu entès? Ai, sí, que se m’ha escapat una paraulota... Però jo soc adult i vosaltres simples miniatures sense veu ni vot. Que ningú us enganyi: res ha canviat en això, ni en el fet que amb les dècades ens tornem tots idiotes. I així us va.