He dubtat molt abans d’escriure aquest article perquè el ciclista és, en competència directa amb l’indepe, un dels lobbies més actius i bel·ligerants –amb raó, perquè els hi va la vida– i tampoc no és qüestió de fabricar-se gratuïtament encara més enemics. Però caram, tots som en algun moment, i sobretot a l’estiu, ciclistes. Així que no es tracta de carregar contra ells sinó de parlar de nosaltres, els biciclistes –com deia la meva àvia–, i de compartir algunes consideracions que semblen de sentit comú. En primer lloc, l’evidència: el ciclista és en aquest cas la part més dèbil i per tant la que mereix més protecció. Il va de soi. Però no menys evident: la xarxa viària actual no està concebuda ni preparada perquè la comparteixin cotxes i bicicletes. I això continuarà sent així per molt voluntarisme que hi posem i per molt que es digui –amb raó– que la carretera és de tothom. Potser ens hi hauríem pogut acostar, en aquest món ideal, amb aquella ocurrència estupenda i visionària que era el metro aeri. Llàstima. En segon lloc, la mena de llimbs en què encara avui semblen (semblem) instal·lats els ciclistes: quina és la velocitat mínima a què han (hem) de circular per carretera, si és que n’hi ha alguna? Existeix un registre, matrícula o similar de bicicletes? Hem de superar els ciclistes algun tipus d’examen, permís o prova? Per què ells no i les motos sí? Cal contractar una assegurança per circular per la via pública en bicicleta? De fet, és o no és un vehicle, la bicicleta? S’assembla més a una moto o a un patinet? Si la resposta és la que sembla evident, per què estem els ciclistes exempts de complir bona part de la molesta reglamentació administrativa que legítimament exigim a la resta dels conductors?
