Nosaltres som els que portem el foc

Potser recorden l’escena: Viggo Mortensen es lleva a mitjanit, veu uns bolets lluminosos enfilant-se rere la finestra  del lavabo i amb cara de resignació obre l’aixeta i omple la banyera. Després veurem el bon Viggo pul·lulant sense una destinació clara –diu que va cap a la costa Oest, o potser era l’Est–  i arrossegant un carret de supermercat carregat d’andròmines. I el seu fill al darrere. De com acaba llançant l’anell del compromís en parlarem un altre dia. Si han vist La carretera, segur que ho recorden, oi? Doncs bé, aquestes escenes dantesques ens venien al cap els últims dies, amb una insistència malaltissa. Hauria preferit l’expeditiu Denzel Washington de El libro de Eli, però em surt el pobre  Viggo. Potser si les escric me les trec del cap, penso. I així ho faig. Potser per compensar, llegeixo aquests dies Historia de mis calles, més oportú que El món d’ahir, em sembla, una mena de memòries en què González Ledesma –el pare de l’inspector Méndez– evoca els records infantils de la Guerra Civil al Poble Sec. Allò sí que era misèria, por i mort. I el contrast amb aquella Barcelona bèl·lica, en fi, ajuda a relativitzar la situació actual. També la determinació inquebrantable de Viggo Mortensen, que s’ha posat com a objectiu sobreviure perquè el seu fill sobrevisqui. Tot dos ens deixen en el moment culminant de la pel·lícula un diàleg sublim que ens salva del caos: –“Hem de mantenir encès el foc”, li diu Viggo. –“Quin foc?”, contesta el xaval. –“El que portes dintre teu”. –“Nosaltres encara som bons?” –“Encara ho som. És clar que sí”. –“I sempre ho serem, passi el que passi?” –“Ho serem sempre”.