Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Pilar Burgués

Pilar Burgués

Escriptora

 

 

Nostàlgia

Nostàlgia




La mala sort em persegueix. Bé, potser exagero, però noto que m’acompanya arreu com un gosset fidel, sense donar-me un moment de respir. I necessito una treva. Tinc la sensació d’haver tornat enrere, a les nits insomnes de por i d’al·lucinacions. Vetlles llargues com una boa constrictor que s’enrosca al meu cap i m’estreny amb força. El record de la mare em tranquil·litza. Som al pis de la casa Mortés d’Escaldes i ella ens acotxa amb les mantes ben enganxades per sota del matalàs. Protestem per la immobilització, però ens convenç amb la seva veu tendra: fa molt fred i no vull que us refredeu (les galipàndries eren una de les seves fixacions). Tot seguit, resem el Jesusito i l’Ángel de la guarda. De vegades, mentre contempla el tapís de la besàvia Teresa que presideix el capçal del nostre llit, ens explica la història de l’àngel que té cura de la canalla. L’escena el representa darrere d’uns germanets que s’abracen espantats en travessar un torrent per un pont de fusta a punt d’esberlar-se. Tornen cap a casa i el temps està empitjorant. La germana gran protegeix el menor amb el mantell i tots dos avancen arrupits. El perill latent ens fa patir una mica, però l’àngel, asserenat i somrient, els custodia amb els braços i les ales oberts. És ros, duu la cabellera llarga i arrissada. Les galtes vermelles, excessivament vermelles pel meu gust, són com les de les meves nines. No m’acaben de fer el pes! I si és un àngel de mentida? Irradia, però, una llum gairebé encegadora. Angelical, és clar.

Trobo a faltar el petó que li fèiem a la medalla del sagrat cor que sempre dúiem penjada al coll i, sobretot, el que ens feia la mare. Però em resigno. Abans d’aclucar els ulls, els recito amb veu baixa, molt baixa (em fa vergonya que el Joan se n’adoni): “Jesusito de mi vida/ eres niño como yo/ por eso te quiero tanto/ y te doy mi corazón”. Després segueixo amb l’oració cabdal de l’assumpte que m’amoïna, la que calma tots els neguits nocturns: “Ángel de la guarda/ dulce compañía/ no me dejes sola/ ni de noche ni de día”.

Potser l’àngel guardià que sempre m’acompanyava m’ha abandonat i la mala sort no és casual. O potser, el pas del temps, la precarietat de la meva salut i la profusió de medicaments m’han trastocat les neurones. Confosa i desorientada, la nostàlgia que tant em reconfortava en els mals tràngols, ara em mata. No hi ha retorn ni marxa enrere, les pèrdues s’acumulen i les obsessions em paralitzen. La pandèmia m’atemoreix. He de viure el present, posar les idees i, també, els relats en ordre abans no m’enxampi el maleït virus. 

Avui, la trucada d’una amiga ha obert aquesta ment obtusa meva. Ho he vist clar, no existeix un sol àngel, n’hi ha molts, i ella n’és un. Pensa en mi, de tant en tant em truca per dir-me tres o quatre paraules d’ànim, no en calen més. Són més d’una legió i jo estava ben cega. Hi ha infermeres i infermers àngels, metgesses i metges àngels, amigues i amics àngels, familiars àngels, esposos àngels, mascotes àngels... I donants d’òrgans àngels, que et regalen una vida nova. D’altres, simplement, t’obren la porta d’un bar o d’una botiga per facilitar-te l’accés amb les crosses o amb la cadira de rodes. No diuen res, només ho fan i somriuen com el del tapís de la besàvia. Ells, de manera inconscient, ho porten als gens i no poden evitar-ho. Jo els reconec a l’instant. Ara sí!

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte