Fa trenta anys, Andorra era un lloc tranquil, amb parcs com els Turons d’Art, que semblaven immensos, grans descampats i carreteres que encara respiraven. I ja no us parlo d’anar més enrere perquè jo encara no havia nascut, però és ben sabut que la majoria d’avis i àvies que es van criar al país al·lucinen amb la gran transformació que ha viscut el Principat.

Des d’aquells entranyables anys 90 sembla que algú hagi decidit jugar al SimCity en mode difícil, aixecant edificis a una velocitat que ni el jugador més impacient podria seguir. Els espais verds s’han anat encongint, i molts dels que queden són provisionals, mentre les grues apunten al cel amb més ambició que mai.

Cada vegada hi ha més gent, de manera que és lògic pensar que necessitem més habitatge. No opinaré sobre quin tipus d’habitatge crec que necessita el país ni dels preus que l’haurien d’acompanyar, ja que això em donaria per un altre article, però sí que vull reflexionar sobre aquella Andorra tranquil·la del passat i en com s’ha esvaït en poc més de tres dècades.

Les noves torres semblen indicar que volem competir amb Mònaco o Manhattan, la lluita de supermercats no té fi i el disseny de noves atraccions turístiques no té límit. Caldea, emblema nacional del país, s’ha empetitit a causa dels nous monstres i amos de la parròquia d’Escaldes, les torres, i la possibilitat d’aparcar es converteix, cada dia més, en un gran repte.

El trànsit, com era d’esperar, ha evolucionat al mateix ritme que els edificis: ha crescut, s’ha atrafegat i finalment ha col·lapsat. Els matins a l’avinguda Tarragona són una experiència mística: tens temps de meditar, revisar la llista de la compra i, fins i tot, aprendre un nou idioma mentre avances un metre cada dos minuts. I ja no parlem del carrer Prat de la Creu o d’algunes parròquies com la Massana, que cada dia es veu atrapada en un coll d’ampolla. La xarxa viària, pensada per a un país de 50.000 habitants, ja anava justeta a finals del 2020, en què la població ja rondava els 80.000. Ara, pocs dies abans de començar l’any 2026, intenta digerir un increment de 10.000 persones més en només cinc anys.

I a tot això s’hi suma el turisme, que ja no és un rierol, sinó una riuada. Els carrers s’omplen de gent, bosses i suports per fer-se selfies amb el riu Valira de fons. I com que cal continuar atraient més gent tot i que ja no hi càpiga ni una agulla, s’aposta per novetats que recorden una mica Port Aventura: molta il·lusió, llargues cues als restaurants i el gran repte d’aparcar el cotxe, que en els darrers anys s’ha convertit en una hipòtesi teòrica. Tenim l’espectacle de les fonts d’Andorra la Vella, que cada vespre converteix la plaça de la Rotonda en una mena de Broadway aquàtic; o el trenet de Nadal, l’última novetat, que circula per l’avinguda Meritxell alentint un trànsit que ja anava prou just de paciència.

No sé si opineu que Andorra ha millorat o empitjorat, el que sí que podem afirmar és que s’ha transformat, i que ho ha fet a un ritme vertiginós. Potser és per això que molts de nosaltres mirem enrere amb una barreja de nostàlgia i pena. Aquella Andorra senzilla, amb espais amplis, carreteres transitables i onades turístiques puntuals i assumibles, ja és un record llunyà. Queden pocs llocs que hagin resistit l’embranzida del formigó i, si tampoc els sabem trobar, encara podem escapar-nos a la muntanya i gaudir d’una bona excursió en plena natura. 

Malgrat tot, entre nostàlgies i exageracions urbanístiques, el país continua tenint aquest encant peculiar: una barreja de calma de muntanya i caos de gran ciutat que, d’alguna manera misteriosa, encara fa que hi vulguem viure o, pels qui són de fora, venir a passar les vacances tot i que l’operació tornada els faci estar hores i hores retinguts a la carretera. La passada Puríssima n'és el testimoni més fresc.