Notes de l’estiu del 1900

Si fem un repàs als viatgers i excursionistes que varen recórrer Andorra a principis del segle XX, sens dubte un dels meus predilectes seria el diplomàtic suec Birger Mörner. Procedent de Barcelona i sense prejudicis aparents, ens va regalar un dels textos més precisos i curiosos de les nostres valls. A punt d’iniciar el curs d’aquest any tan atípic, però, descobrim altres autors coetanis a Mörner, disposats a deixar per terra la seva teoria i obsequiar-nos amb un discurs ben diferent.
Viatgem doncs al 1900 i concentrem-nos en la revista setmanal Catalunya artística, un ambiciós projecte del poeta Joaquim Ayné i Rabell que tan sols durà cinc anys. La publicació, de caràcter catalanista, patriòtic, progressista i fins i tot antitaurí, es concentrava a informar sobre arts, lletres i ciències. Veiem doncs quant d’artística és l’opinió d’un dels seus redactors.

Ramon Franqueza y Comas, reconegut autor de teatre, ens dedicà unes notes d’estiu ben sucoses, i aprofità tres números correlatius per opinar sobre tots els aspectes que va creure convenients. Si fem una ullada a les seves obres, descobrim cert gust per la sorna i el sarcasme, cosa que ens fa declarar el seu text no apte per a lectors sensibles.

És especialment recomanable la lectura de la primera part del relat, on la base són la descripció dels nostres habitants i els seus usos i costums. Així doncs, resumint el seu recorregut per uns escassos cinquanta pobles de “mala mort”, la primera crítica se l’enduu el bisbe Cassanyas, que gràcies a les seves exigències religioses i a la manca de comunicació amb el govern central, va provocar que Andorra fos cada dia més “gavatxa”. Això, sumat a l’astúcia dels francesos en matèria de comunicacions, provoca en l’autor una mena d’urticària i aprofita per demanar l’autonomia administrativa de Catalunya, cosa que facilitaria l’annexió de les nostres valls al seu govern.

Després d’observar-nos durant uns dies, arribà a la conclusió que externament no érem gaire diferents de la resta d’habitants de les muntanyes, cosa que és d’agrair, perquè un país farcit de simiots, amb banyes o de coloraines hauria donat un resultat ben diferent de l’actual. Es veu, però, que pel que fa als costums no teníem res a veure. El nostre caràcter gandul, derivat de la manca d’impostos, i de la meteorologia, que ens mantenia tancats a casa la major part de l’any, ens havia convertit en éssers mal pensats i recelosos del que és nostre. Val a dir que la manca d’educació i el nostre “endarreriment moral i material” no afectà pas la nostra perspicàcia a l’hora de treure profit dels veïns, als quals manteníem enganyats gràcies al fet que, tot i el que s’ha dit, érem amables i pacífics.

El Sr. Franqueza inicià el seu viatge per la part francesa, i en arribar a terres andorranes el primer que fa és pujar el “semisalvatge” Port d’Envalira, continuar el seu viatge cap a Soldeu, “poble rònec de mala mort, en tota l’extensió de la paraula”, on es trobava l’hostal Cal Ostet, on faria la primera parada, i menjà alguna cosa tot i que va haver d’invocar tota “la prosa de la gana i casi casi de la fam”.

Havent creuat Canillo i altres indrets pedregosos i accidentats, arribà a Encamp, “centre de la civilització andorrana”. Tot i les bones paraules, no us emocioneu pas els encampadans, que la glòria del relat se l’emporta Escaldes, “lo millor de la vall”, gràcies a les aigües termals que brollaven per tota la parròquia.

De camí cap a la Seu encara tindria temps de visitar la Casa de la Vall, glòria de les nostres valls “més semblant a una casota de pagès, miserable, descuidada i lletja”, i on “l’arquitectura brilla per la seva absència”. Sort va tenir de l’escut gravat a sobre la porta, si no no haurien cregut mai que allò era la residència del Govern andorrà.

I finalitzem aquest bonic i entranyable relat fent menció del tabac cultivat a Sant Julià de Lòria, al qual els naturals del país teníem en gran estima i que el nostre visitant considerava “una pestilència d’herba!, que pretenien comparar amb l’aroma i el gust de l’espanyol i fins i tot amb l’havano cubà cuals etiquetas y marcas de fàbrica falsifiquen ab gran descaro, fentne contrabando indecent d’aquella fullaraca més pròpia per a fumigar habitacions y per matar bestioles, que no per a fumar”.
Així doncs, ja ho saben, per a més detalls escabrosos sobre la nostra història, no tan llunyana, els convidem a les nostres instal·lacions, a l’Hotel Rosaleda d’Encamp, on podran gaudir d’aquest i altres relats.