No fa gaires dies, sentint alguna notícia sobre una agressió sexual, em va tornar al cap la noia de la brutal violació d’Igualada. Què passava amb aquest cas? Després del bullici inicial en conèixer-se la notícia, els fets van tenir lloc l’1 de novembre passat, silenci. Algú estava investigant? Es movia alguna cosa per trobar el responsable d’aquella salvatjada que ha deixat una noia de 16 anys marcada de per vida? I curiosament, uns dies després, la resposta a tantes preguntes. Dijous passat els mossos d’esquadra van detenir el presumpte autor de la violació i segons van confirmar ahir des del cos policial català les proves pericials confirmen la presència d’ADN de la víctima a la roba de l’acusat. Falten molts caps per lligar, és evident, encara no s’ha discernit si el noi va actuar sol o en companyia, però és clar que els sis mesos de silenci en cap cas han estat d’aturada de la investigació, sinó que la unitat central d’agressions sexuals ha fet la feina d’allò més bé. En aquests àmbits passa sovint que els tempos dels mitjans de comunicació no tenen res a veure amb els dels investigadors. Nosaltres volem immediatesa, saber-ho tot al moment i respondre moltes preguntes el més ràpid possible. Però hem d’aprendre que aquesta voràgine d’actualitat que s’ha generat, sobretot amb l’auge de les xarxes socials, no sempre és la via més correcta. La solució a un cas com aquest potser demanava pausa, repòs, treure el tema del focus mediàtic i que el responsable abaixés l’estat d’alerta. Conjugar els dos mons potser no és fàcil, però és evident que a vegades val la pena esperar. La bona notícia també acaba arribant.
