El dijous 6 de novembre vaig assistir, a Barcelona, a la Jornada dels economistes que organitza fa tres dècades el Col·legi d’Economistes de Catalunya.
La conferència inaugural la va donar Joan Oliver Alonso, catedràtic emèrit d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Va fer-hi una proposta polèmica però molt ben argumentada: deixar de subvencionar el sector turístic per mitjà de l’IVA reduït que se li aplica. Els economistes catalans van obrir així el debat sobre les subvencions indirectes al sector turístic i ràpidament les patronals, els sindicats i preses del sector van rebutjar apujar l’IVA per l’efecte que podria tenir en l’ocupació.
Tanmateix en la conferència vam escoltar plantejaments que també són traslladables a Andorra: la població del nostre territori és insuficient per a cobrir les necessitats de mà d’obra del sector turístic i la baixa fiscalitat no fa venir turisme de qualitat sinó que afavoreix uns serveis ineficients.
Per això aquell debat català ens pot ajudar a rumiar a l’entorn de la qualitat del turisme que ens visita i del futur d’aquest important sector de l’economia andorrana.
L’esclat de les tensions en les contractacions de personal temporer davant la imminent aplicació de la reglamentació europea sobre les entrades i sortides de persones extracomunitàries dins de l’anomenat Espai Schengen ha deixat en evidència altra vegada la imprevisió i la manca de perícia de la secretaria d’Estat d’Afers Europeus. S’ha passat del “tranquils, tot està controlat” a unes correcuites lamentables.
Però, tot i això, el fons de la qüestió apunta a una de les debilitats més grans de la nostra economia, que no acabem d’encarar.
Hem d’obrir un debat serè i informat sobre la conveniència de continuar apostant per determinades activitats que aporten poc al conjunt de l’economia i que requereixen d’una immigració massiva.
En unes circumstàncies en què no es troba personal i amb una demografia nacional a la baixa, la prioritat no pot ser el continuar creant encara més ocupació precària; una ocupació que, per la seva poca retribució, no garanteix arribar a final de mes i que, per la seva estacionalitat, absorbeix molts recursos públics.
No podem continuar aclucant els ulls davant el que els economistes anomenen “externalitats negatives”, que es deriven de l’arribada massiva d’immigrants per treballar en sectors de baix valor afegit i viure en condicions d’amuntegament.
S’està generant a Andorra un rebuig de la ciutadania que alimenta el discurs xenòfob i dona ales al radicalisme polític d’una banda i altra del Consell General.
L’economia andorrana, que manté una taxa d’ocupació molt elevada, necessita una forta reconversió del treball, aparcant el suport a les activitats que no generen ocupació d’una mínima qualitat i orientar els recursos públics cap a les que sí que generen riquesa i cohesionen la societat.
Entre aquests sectors de futur se situa clarament el turisme, una espècie de benedicció per a l’economia andorrana des de fa moltes dècades. Però no es pot parlar del turisme com un tot homogeni, ja que les diferències al si del sector són enormes: des de les empreses que generen bons llocs de treball al llarg de tot l’any fins a activitats de temporada amb salaris baixos, precarietat i necessitat de subvenció, directa o indirecta del sector públic, sigui nacional o comunal.
Mentre, Andorra Turisme fa la campanya publicitària de la temporada d’hivern i diu que aspira a més turistes i menys excursionistes.
Hauríem de saber aprofitar el senyal d’alerta de l’anomenat Entry/Exit Sistem imposat per la reglamentació europea per posar-nos a decidir quin país volem a mitjà i llarg termini. Però ho veig difícil ja que les notícies polítiques només apunten a les properes eleccions.
