La idea d’una nova Il·lustració, és a dir, la represa de la idea kantiana de pensar per un mateix i sortir de la minoria d’edat del pensament, és atractiva encara per a aquells caps que conceben el període il·lustrat com a desmitificador, alliberador de la superstició i que pren partit contra el poder, ja que el poder és un invasor que ens impedeix, precisament, pensar per nosaltres mateixos. 
La meva educació sempre ha situat els ideals il·lustrats com quelcom a què aspirar. I dic ideals perquè hom sap com de lluny o de prop s’hi troba quan es planteja aquest tipus de qüestions, com la vida es presenta amb la seva complexitat, com canviem, fins i tot durant les hores del dia, com ens interroguem, com dubtem o com, contràriament, ens assentem en les nostres més profundes creences. La realitat és que el món no ens ho posa fàcil. Però se’ns va parlar de Voltaire, Diderot, D’Alembert, Rousseau... I esmento només els dels manuals. Ments que a les seves obres establiren mètode i ideals en les diferents branques del coneixement que abordaren. En realitat, la Il·lustració fou un moviment cultural internacional que durà força temps i que fou conseqüència de processos històrics que se solapaven en un gran procés de "desencantament del món", com l’anomenà Max Weber, i que no deixà de conviure amb la superstició, la màgia i el mite. 
Pensar que de nou podem abordar la realitat desenvolupant el principi i el mètode inspirador de la Il·lustració és l’exemple històric i filosòfic que recull Wolfram Eilenberger a Espíritus del presente. Los últimos años de la filosofía y el comienzo de una nueva Ilustración 1948-1984. Eilenberger pren la pista de quatre filòsofs determinants del segle XX: Theodor Adorno, Michel Foucault, Susan Sontag i Paul Feyrabend. Cada un al seu camp reprèn l’ànim qüestionador (pensar per un mateix) per abocar-se al seu present i crear nous mètodes que corregeixin el costum, el "lloc comú" filosòfic, el tòpic i els falsos principis. Trencar aquesta fossilització des de la mateixa filosofia, i també posar el pensament en l’esfera pública. Per a Eilenberger són nous il·lustrats, nous polemistes que amb l’eina de la crítica d’herència kantiana canvien l’escenari per ressituar l’ideal. 
Amb l’adveniment de la postmodernitat i l’actual reavaluació de tota aquesta sensibilitat se’ls ha responsabilitzat de l’afebliment dels grans principis moderns que han construït el món que coneixem. Eilenberger ens ensenya, mitjançant la periodització coincident i històrica del seu pensament a través de les seves idees i manifestacions públiques i íntimes com l’ànim d’aquests pensadors era idèntic al dels il·lustrats i com van redefinir la història del pensament fins als nostres dies. Amb les seves contradiccions, els seus encerts, de ben segur que aquests quatre filòsofs van viure i transformar el seu present. És la nostra època, després de tots els post i immersos en l’espectacle, un camp fructífer per seguir aquell principi, aquell ideal?