És una autèntica llàstima que enviessin a mitja tarda la convo per a la prometedora jornada sobre noves masculinitats que organitava ahir la secretaria d’Igualtat. M’ho hauria arreglat per no perdre’m una sessió que pretenia ni més ni menys que “obrir espais de diàleg i reflexió per fomentar una societat més justa i igualitària per a tothom”. Així ho ven la nota de premsa, i cal prestar especial atenció a la prosa urticant i al tonet redemptor del text. Ho va acabar cobrint el meu amic Bru. Quina sort, punyeta. Diu que un centenar de “professionals” –de veritat que no tenien res millor a fer un matí de dilluns?– van assistir a la jornada, “una reflexió col·lectiva sobre els models tradicionals de masculinitat i la necessitat de construir-ne de nous, més equitatius i inclusius”. Es tractava, en fi, de “repensar el rol dels homes en una societat igualitària”, de qüestionar “els estereotips de la masculinitat tradicional, basada en el domini, la fortalesa i la repressió emocional”, i de promoure una masculinitat “més diversa, empàtica i compromesa amb la igualtat de gènere”. Insisteixo en la prosa i en el tonet. No sé si el lector coneix gaires homes que encaixarien en aquest model de “masculinitat tradicional” –o més aviat plistocènica, de caspa, Floyd i Varón Dandy– més enllà de Harry el Brut, el fabulós duet Esteso/Pajares, el gran Torrente nos-hacemos-unas-pajillas i l’inefable Ábalos. Però admiro el xiringuito que han aixecat alguns amb la coartada de la igualtat de gènere i animo el Govern que, ja que ha arribat fins aquí, acabi la feina i li copiï també a la Colau –a la Colau, mare meva!– el Centre de Noves Masculinitats que va obrir el 2021 a Barcelona. D’això se’n diu tenir clares les prioritats. Era sens dubte un clam i, tot i que no podem evitar la desgràcia còsmica d’haver nascut amb el cromosoma XY, alguns homes som avui –i com pot comprovar el lector– una mica menys tòxics que ahir. Gràcies infinites.
