Novel·les amb gel (3)

“Tant llegir novel·les, tant llegir novel·les... Acabaràs idiota.” Mare de Quim Monzó

En aquesta versió estiuenca del Gong us proposem un joc literari: endevineu un personatge, un escenari, una obra i el seu autor. El personatge d’avui forma part d’una nissaga il•lustre, solemne, important, d’aquelles en les quals tots els fills hereus porten el mateix nom, un nom amb ressons ben clàssics. És una nissaga amb poder econòmic evidentment, però també polític, dels que tallen el bacallà, però molt tallat. És, a més, algú molt artístic que amaga molts secrets a casa.

L’escenari de la novel·la que ens ocupa és un lloc aparentment discret, sense estridències, on el pas del temps –i la cobdícia humana– han provocat moltes transformacions. Abans va tenir unes parets plenes d’art, que ara és lluny.

Aquesta novel•la, publicada a Catalunya el 2008, és trencadora, poc convencional, tècnicament sorprenent i amb girs d’estil molt brillants.

És una obra autobiogràfica, que reconstrueix un passat familiar en un moment molt dolorós per a qui l’escriu. Acaba sent un viatge per molts indrets i per moltes èpoques, combinant història, anècdotes i emocions íntimes. És una obra que comença amb aquesta frase: “Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història”. I que parla d’episodis del segle XX tan apassionants com l’arrencament de les pintures romàniques al Pirineu, i a Andorra, és clar. Fins i tot explica amb detalls la tècnica utilitzada per aquests arrencaments i parla dels seus artífexs:

“Vet aquí per què el 1919 la Junta de Museus i els Museus de Barcelona van contractar un italià anomenat Franco Steffanoni que amb l’ajut de dos homes que es deien Arturo, Arturo Dalmati i Arturo Cividini, va ensenyar als arqueòlegs i restauradors catalans aquella tècnica que rebia el nom italià d’strappo. I així vam saber aquí que per arrancar la pintura del mur, s’aplica primer una capa de cola orgànica i tot seguit una tela de cotó. Després, quan la cola s’eixuga, la pintura queda adherida a la tela i finalment, amb moltíssima cura, es pot desenganxar del mur amb eines de fuster. Que el mur queda nu.” (p. 140)

Però el viatge no passa només pel Pirineu. La protagonista va molt més enllà: “Així que visitar ahir la casa on havia nascut va ser una evidència tan dolorosa com totes les altres. Com les illes Medes, la porteria del carrer Dènia, el desaparegut bar Solé de la via Laietana, l’àtic dels meus avis al passeig de Sant Gervasi. El panteó de la família del meu pare on està guardada la seva urna i del qual no tinc cap còpia de la clau perquè no han volgut donar-me-la. El seu últim lloc després que tot comencés en un racó que jo fins ahir no coneixia.” (p. 221)

Solucions al Novel·les amb gel del 16 de juliol.

Personatge: Clàudia, restauradora del MNAC i cunyada d’Andreu Boix.

Escenari: Santuari de Meritxell (edifici vell i edifici nou).

Novel·la: Blau de Prússia, d’Albert Villaró.