Novel·les menors

Anomeno novel·les menors aquelles que per la seva qualitat desigual respecte les majors romanen amagades dins les llistes exhaustives i s’obvien a les llistes habituals d’un autor o autora. Penso en Antoni Morell i la que acostumem a considerar una trilogia composta per Set lletanies de mort, Borís I, rei d’Andorra i La neu adversa. Aquesta inèrcia deixa en segon pla Als límits de l’alba, Karen nena de la llum i El vell i els anyells, que val la pena no perdre de vista.
Pel que fa a Als límits de l’alba (1987) la intenció de l’autor era que gaudís d’una posició preeminent en la producció primera: “Cal dir que és una novel·la que l’autor estima molt i que va escriure entre les Set lletanies de mort i Boris I, rei d’Andorra, malgrat haver estat publicada després: l’autor intentava arrodonir una cosmologia de muntanya i de mar. Era un viatge!”.

Això ens ho diu a Set lletanies de mort... i una altra (1990). Hom sap que l’autor llença la seva obra un cop creada i que després pertany als lectors. No obstant això, Als límits de l’alba s’ha perdut en aquest viatge. La novel·la gaudeix de tot l’interès de les dues primeres. Hi trobem un Morell abocat als monòlegs interiors i a la intersubjectivitat dels diferents punts de vista d’una parella que, com el Dant i Virgili, s’aboca als cercles d’un infern que es converteix en la llibertat de la ciutat i del mar. L’ús de les enumeracions i les llistes dels tipus humans trobats a Barcelona i rodalies ens diuen que Morell no només sabia moure’s en el rural.
 
Amb Karen nena de la llum (1996) tornem a la muntanya amb una trama de novel·la negra suportada pels pilars dels punts de vista dels seus deu personatges. Una veu reflexiva, la de l’advocat –inevitable comprendre en ella la reverberació de la de l’autor–, tanca cada capítol i dona el sentit general, perquè la Karen és la filla d’una víctima i la seva llum l’objecte que s’ha de salvar. Els apunts pintorescs sobre el color local poden entorpir l’intercanvi de les veus tot i mantenir-se àgil. La novel·la és un intent de gènere a les valls.

I finalment hi trobem El vell i els anyells (2005), que personalment trobo la menys interessant de les evocades aquí, ja que s’hi aprecia un voluntat de fer de les cartes –es tracta d’una novel·la epistolar– punts de trobada de l’assaig, l’autobiografia i la didàctica; al meu parer, sense èxit. La desarticulació d’aquestes dimensions la llastra, i la fa perdre en la comparació amb les anteriors.
Una trajectòria literària coneix moments d’esplendor i moments on solament compta seguir escrivint. Si pretenem una visió exhaustiva d’aquesta trajectòria, obres menors i majors en formen part i les unes nodriran la lectura de les altres. Potser ha arribat l’hora d’editar les obres completes d’Antoni Morell i de poder gaudir d’aquesta perspectiva a les nostres llibreries.