No havia sentit parlar de l’estimulació magnètica transcranial (TMS) segons el seu acrònim anglès, fins que vaig llegir Homo Deus, de Youval Noah. Dues coses me’n van cridar particularment l’atenció. En primer lloc, veure que trastorns de comportament i addicions podien tractar-se des d’un enfocament totalment nou a través de l’estimulació magnètica no invasiva. En segon lloc, el protagonisme que agafava la tecnologia en un àmbit tradicionalment tractat des de l’acompanyament personal del metge i des de la farmacologia. Els algoritmes s’encarregaven de gestionar els tractaments a partir de les dades analitzades i obrien les portes a un nou enfocament en l’atenció dels pacients. Del llibre se’n desprèn que la figura del terapeuta com a peça central que condueix la teràpia a través de llargs processos d’entrevistes, podria ser rellevada per un conjunt d’algoritmes encarregats d’estimular determinades àrees del cervell humà a partir de la interpretació de les dades.
El repte per a aquest tipus de teràpia era aconseguir que els efectes fossin persistents, ja que fins a aquell moment quan es deixava d’estimular el cervell els beneficis desapareixien. Noah explica com un pacient amb depressió crònica aconsegueix treure’s la sensació de càrrega aplicant estímuls a una determinada part del cervell. Per fer-ho es veia obligat a portar una bateria i un ordinador a sobre en tot moment. Quan l’ordinador deixava de funcionar, l’efecte desapareixia. No han passat massa anys i aquell embrió explicat per Youval Noah ha anat agafant consistència. Avui ja tenim al nostre abast centres avalats per prestigiosos psiquiatres i psicòlegs que utilitzen l’estimulació magnètica transcranial. Centres que disposen d’un equip mèdic professional que ofereix tractaments per resoldre el problema de les addicions amb el suport d’una màquina TMS. En funció de la tipologia i gravetat de la patologia, el tractament i el nombre de sessions d’estimulació varia. Els resultats són extraordinaris i, el més important, perduren en el temps.
Tot sembla indicar que la recent acceleració d’aquests tractaments ha vingut de la mà de l’aparició de noves addicions digitals: xarxes, joc en línia, el mòbil o, fins i tot, l’addicció a passar moltes hores al dia veient d’una tirada sèries de televisió per plataformes. Estem davant un sector que gràcies a la digitalització està trobant solucions a problemes derivats de la pròpia digitalització. Paradoxes. Però per no fer-nos un nus jo diria que tenim un nou exemple de la necessitat d’adaptar-se i fer-ho ràpid. En aquest cas l’axioma és senzill: noves addiccions requereixen nous tractaments. Adaptat, vàlid per al sector de la salut i per la majoria. En el de la salut la digitalització aporta millores substancials a tots els actors. L’experiència del pacient millora notablement, obté millors resultats, i el tractament és menys invasiu i traumàtic. Estic convençut que en uns anys no caldrà que es desplaci al centre mèdic per rebre el tractament. De la seva banda, el professional també evoluciona, continua sent part indispensable, té el coneixent del cervell humà i del pacient en particular, empatitza amb ell i li transmet confiança i, alhora, disposa de més informació i més fiable per decidir el tractament. Finalment, els centres poden desenvolupar models assistencials més col·laboratius i especialitzats.
Tot plegat em podia induir a pensar en la tecnologia i la digitalització en termes de substitut dels professionals mèdics. Però la realitat torna a demostrar que cal entendre la digitalització i la tecnologia com una eina, com un complement de millora i evolució. Anys enrere Andorra ja va identificar el de la salut com un dels nous sectors que hauria de contribuir a la diversificació econòmica.
Crec sincerament que l’aposta ha de ser per a empreses mèdiques amb un component d’innovació ben diferenciat. I fixem-nos que quan parlem de nous sectors sempre hi ha un denominador comú, les dades. La capacitat d’analitzar, treballar i actuar en base a les dades obtingudes està fent possible el naixement de noves indústries i nous enfocaments en els negocis. Malauradament encara hi ha massa empreses que recullen volums ingents de dades i no saben què fer-ne.
